La ‘jacquerie’ de 1801 i la Guerra contra el Francès

La Guerra del Francès, com és ben sabut, fou un important conflicte bèl·lic que cal emmarcar en les anomenades guerres napoleòniques que van afectar tot el continent Europeu durant el període en que Napoleó Bonaparte va governar el Primer Imperi Francès i que, en el fons, no van ser més que una conseqüència dels conflictes que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que es van perllongar durant tot el Primer Imperi. Entre l’arribada al poder de Napoleó a França, el 1799, i el 1802, van haver una sèrie de guerres conegudes com Guerres de la Revolució Francesa. Immediatament, el 1803, França entrà en guerra amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Les Guerres Napoleòniques van finalitzar el 20 de novembre de 1815, amb la derrota dels exèrcits de Napoleó en la batalla de Waterloo i la signatura del segon Tractat de París el 1815.

La Guerra del Francès es va iniciar el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. La invasió de la Península Ibèrica per part de les tropes napoleòniques s’inicià el 1808 amb l’entrada dels francesos i va concloure el 1814 amb el retorn de Ferran VII («el Deseado») al poder, el qual havia abdicat a Baiona. El conflicte va tenir lloc en plena crisi de l’Antic Règim, en un moment de revoltes i canvis socials.

La «jacquerie» de 1801

El 1801 va tenir lloc l’atac contra els comerciants francesos de la ciutat de València en el qual van intervenir molts llauradors de l’horta. L’aldarull (la «jacquerie») fou deguda, en un primer moment, a l’escassetat de queviures que va provocar la pujada dels preus. Pels carrers de la ciutat començaren a circular grups de llauradors amb capa que terroritzaven els veïns. València va tancar les portes per evitar el conflicte i els llauradors de Quart van respondre amenaçant la capital de tallar l’aigua de la séquia de Rovella. El conflicte s’estengué fora de València amb motiu del pagament dels drets senyorials a principi de la tardor del primer any del segle XIX. Fou així que els primers avalots de la «jacquerie» de 1801 s’iniciaren precissament a Catarroja i també a Alberic. Concretament, el 17 de setembre d’aquell any s’inicià a Catarroja un motí que amb molta facilitat s’escampà arreu del País Valencià. A la nostra comarca s’hi adheriran immediatament Silla, Beniparrell i Alcàsser el 20 de setembre i el 20 d’octubre tornà a avalotar-se Catarroja.

En el transcurs de la revolta camperola actuaren com a cap de colla dels amotinats Gregori Martínez (el famós «Pep de l’Horta») d’Alfafar, Pasqual Torà de Massanassa i un altre personatge desconegut anomenat «el Desertor» d’Alfafar. El més destacat de tots fou Pep de l’Horta, el qual trascendí l’àmbit de l’Horta Sud i el de la seua pròpia individualitat: d’una banda perquè jugarà un paper destacat a la resta de comarques avalotades, on convocarà al crit del cargol llauradors, alcaldes i arrendadors de censals per tal que es negassen a pagar els drets senyorials, i d’una altra perquè en molts casos es tractà d’un personatge imaginari que servia els pobles per allargar la revolta: «‘Pep de l'Horta’ era una figura imaginària encarnada ací i allà, per qui va tenir la gosadia de vestir-se de llaurador, cobrir-se amb barret i manta, i cridar en qualsevol enrenou nocturn que pagaria amb la vida qui partís amb el senyor. 'Fer el Pep', com van dir molts interrogats, és a dir representar la figura d'un heroi popular, és el que van fer els caps del motí (...). A nom seu es van cometre els aldarulls, es van prohibir les particions i es van cometre els atemptats com si es tractés d'un ésser real. »

La revolta afectà els pobles d’ambdues vores del Camí Reial de Xàtiva i les valls del Xíquer i del Magre, i val a dir que tot i el seu caràcter «primitiu» quant algunes formes que es van fer servir, la revolta estigué promoguda i finançada pels llauradors benestants i no la podem reduir a un motí de subsistències, tot i que els preus elevats de 1801 i els aldarulls a la capital hi van influir i, també, van ser aprofitats. Es tracta, ben segurament, d’una de les revoltes més importants, si no la més important a tot l’Estat ababs del 1808, abans de la Guerra del Francès. Com diu l’historiador Manuel Ardit: «Si hagués estat un moviment planejat i centralitzat des de València, els esdeveniments d'agost i setembre de 1801 constituirien sense cap dubteu la conjura revolucionària més important de la història espanyola anterior a 1808.»

La Guerra del Francès

Fou així que si bé pàcticament la majoria dels actes importants de l’aixecament contra el francès, contra els exèrcits napoleònics, esdevingueren a la ciutat de València, els llauradors de l’Horta tingueren un paper decissiu en la majoria de vegades en què es van produir fets violents o avalots.

L’origen de la revolta contra els francesos no difereix massa de l’anterior, si bé s’hi pot constatar una diferència qualitativa important: la direcció política del poble avalotat protagonitzada pels germans Bertran de Lis, els quals van portar el pes organitzatiu i la van coduir cap a objectius sociopolítics netament burgesos i antisenyorials.

Pel que fa a Catarroja sabem que el 5 de desembre les tropes franceses van trevessar el riu Túria comandades pel general Harispe. Avançaren ràpidament fins a Mislata, creuaren Torrent i arribaren al nostre poble on el general francès va establir el seu quarter general. Immediatament les forces d’un altre general gal, Habert, que operaven per Natzaret i els poblats marítims establiren contacte amb les tropes d’Harispe assentades a Catarroja. Així, els dos cosos d’exèrcit van avançar cap a la capital per estretar l’assatjament i bloquejar-la.

Acabada la guerra, i com a conseqüència del conflicte, quedaren un bon nombre de roders a tota la nostra comarca i arreu del país. Concretament sembla que l’Horta, malgrat la seua proximitat a la capital i el fet d’estar situada en una planura sense grans accidents geogràfics, exceptuant, en tot cas, les estibacions de la Serra Perenxissa, fou una zona amb una elevada densitat guerrillera, registrant-se execucions a Silla i Paiporta, pobles d’on serà una de les partides més famoses, la de Gregori Martínez d’Alfafar, abans conegut per Pep de l’Horta.

Amb la crema de la contribució a València el 16 de maig de 1814 es posà pint i final a l’assaig revolucionari que acabà amb el colp d’estat de Ferran VII el maig de 1814.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els Fonaments de l’Horta Albufera contemporània, de Vicent Olmos, pubicat per l’Ajuntament de Catarroja el 1983].

La Cultura a l'Horta Sud en el tardofranquisme

La cultura jugà, com no podia ser d’una altra manera, un paper rellevant en la lluita d’oposició al franquisme. A l’Horta Sud, la institució més veterana fou el Club Cultural de Picassent organització nascuda en la dècada dels seixanta del segle passat i que durant anys va publicar la revista «Raons». També tingué la seua importància el Cercle Ramon Muntaner, de Xirivella, entitat que, com l’anterior, comptava amb una publicació pròpia («La Closa»). L’Alcota de Quart es va distingir per l’organització de les festes del 9 d’Octubre, mentre que l’Organització Cultural de Catarroja convocà durant els primers anys —fins que van ser assumits per l’ajuntament— els Premis Vila de Catarroja. Les Aules de Cultura de Benetússer, Alfafar i Sedaví van acreditar abastament la seua experiència en le muntatge d’exposicions. Les organitzacions culturals d’Albal (OCA) i Paiporta (OCP), juntament amb la Tio Canya de Picanya i Amics de la Cultura de Silla, entre altres, van fer un gran esforç per difondre el valencià, l’ecologisme, la història, l’antropologia, l’art, etc., de la comarca. Pel que fa a l’actuvitat teatral cal recodrdar el grup El teló d’Aquiles, de Massanassa, i en el camp musical es obligatori citar el Primer Cicle de Cançó Valenciana-Catalana-Balear celebrat el 1977 al nostre poble, quan encara era alcalde del poble Joaquín Pedro Vila. L'edeveniment tingué lloc al saló que hi havia a la primera planta del nou edicifi de l’església de Sant Antoni que havia substituit una dècada anterior l’ermita del mateix nom, on van actuar —ho recorde perfectament— Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, mentre que l’actuació de Lluís Llac fou prohibida per ordre del Govern Civil. Els anys anterior a la constitució de les entitats culturals esmentades van donar protagonisme als Consells Populars de la Cultura que, si bé van existir a la quasi totalitat dels pobles de la comarca, els qui més es caracteritzaren per la seua activitat constant foren els de Silla i Torrent. Així mateix es van celebrar cada any un bon grapat de certàmens culturals a banda de nombroses exposicions de tota mena. I ací, cal fer esment com a referent comarcal del Primer Simpòsium d’Història de l’Horta-Albufera (1984), precedent del que serien en anys successius els congressos d’Història de l’Horta Sud, amb exposicions de pintura, cartografia, arquitectura comarcal, etnografia, arqueologia i un parell de representacions teatrals, un concert de música clàssica, conferències, projeccions de cinema, volteig de campanes, exhibició de danses, etc., que acompanyaren les sessions científiques que van tenir lloc a Silla sota la presidència acadèmica del meu mestre Sebastià Garcia Marttínez i l’honorífica de Joan Fuster.

Catarroja no s'acaba mai

L'economia de Catarroja, segons Cavanilles

El 1795, Cavanilles, a qui ja he citat en un «post» anterior publicà el seu impressionant treball que va titular Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia parla de Catarroja en aturar-se en els pobles de l’Horta Sud situats al voltant del llac de l’Albufera. És interessant, perquè el clergue fa una descripció pomenoritzada de l’economia, dels habitants, de la producció agrícola, etc. I l’hem de tenir en compte perquè el sacerdot, botànic, naturalista, geògraf, etc., en el millor camí de la Il·lustració, dóna unes dades ben ajustades a la realitat. Diu de Catarroja: «Hemos visto las cercanías orientales y septentrionales de Valencia: recorramos ahora las que se extienden hácia poniente y mediodía. En la puerta de Quart que mira hacia poniente empieza el arrabal que se prolonga como un cuarto de hora por el camino de Castilla. Sus vecinos y habitaciones se multiplican constantemente: hasta una calle entera se acaba de construir desde San Sebastian al rio. Cultivan aquellos labradores muchas huertas cercadas, y otras sin cerca, incomparablemente mas extensas, que desde la derecha del rio se prolongan hácia el mediodia . No viven con los sustos y rezelos que los de Campanar respecto á las avenidas del Turia: saben que no se derramarà hacia la derecha por impedirlo el grueso murallón que desde la Ciudad corre hasta la azud o presa de Rovella; murallón magnífico por su extensión, solidez y hermosura, el qual forma un hermoso y dilatado paseo, y defiende la ciudad de las inundaciones. Fuera de las casas unidas en calles unidas en calles hay muchísimas esparcidas por aquellos campos, donde los colonos viven junto a sus haciendas. Igual aspecto presentan los alrededores de la capital hácia el mediodia. Muy cerca de los muros se ve el grande pueblo de Ruzafa cuyo término se extiende como una lengua; feraz y de mucho fondo al principio, arenisco después, y en partes aguanoso, donde se cultivan arroces.

»Su parroquia consta de 1.684 vecinos, todos ocupados en las faenas del campo, a excepción de unos 80 que viven dentro de la ciudad; los 555 habitan reunidos en el pueblo, y los restantes 1.049 en alquerías y barracas. Es difícil calcular las producciones de aquel dilatado término ; pero vista la aplicación de sus vecinos, las abundantes aguas que disfrutan sus campos, ya de suyo fructíferos, y la facilidad de procurarse estiercol, no hay duda de que las cosechas deben ser de mucho valor. Las principales son la seda, el arroz, el trigo, el maiz y las hortalizas. Se pueden regular 16.700 libras de seda, 7@ [arrobas] de arroz, 4@ de maiz, 4@ docenas de melones, 9.300 cahices de trigo, 400 entre habas y judías, 1.800 arrobas de pimientos, 32@de todo género de hortalizas, 2.800 de frutas, 1.500 de cáñamo, con una cantidad enorme de alfalfa, y poco aceyte. En la puerta de San Vicente principia el camino de Valencia á Madrid y un arrabal bien poblado y con buenos edificios. De allí adelante todo son huertas destinadas á trigos, cáñamos, maices, legumbres y hortalizas, con multitud de moreras. Adornan el camino por más de una legua dos filas de álamos, y son los únicos árboles que ocupan el suelo sin dar fruto. A más de media legua de la capital y al oriente del camino están Sedaví y Alfafar, donce viven 440 vecinos: sus términos, aun de corta extensión, son preciosos, llanós, fértiles y gozan de abundante riego; producen mas de 1@ cahices de trigo, 450 de maiz, 1.600 libras de seda, varias frutas, legumbres y hortalizas. En los ribazos crecen las campanillas…y otras muchas plantas. Más adelante se halla en el camino real Masanasa con 329 vecinos que cultivan un témino reducido y lo aprovechan segun la naturaleza del terreno. Destinan a olivos la parte occidental que carece de riego, a huertas la del centro y al arroz la oriental donde hay sitios aguanosos. Los frutos son de 600 cahices de arroz, 400 de trigo, 120 de maiz, 110 entre habas y judías. 140 arrobas de aceyte, 2@ de paja, y 200 libras de seda. Muy cerca de Masanasa está Catarroja en el mismo camino. Desde 1670 hasta 1726 se mantuvo este pueblo con 200 familias, pero se ha ido aumentando en este siglo de modo, que hoy tiene 700 vecinos con más de 3@almas. No podrian susbsistir con sola la agricultura, siendo el término que poseen limitado á un quarto de legua entre los de Masanasa y Albal, y á un legua desde el de Torrent hasta la Albufera. Fué preciso buscar otros medios, y los hallaron en el lago, no para vivir con comodidad, sinó para mantenerse de algun modo a costa de sudores. Mas de 450 familias se ocupan ó en pescar en la Albufera ó á entrar con barcos á cortar los juncos, carrizos y enéas que allí crecen ; los quales reducen á haces y los venden á ocho reales el ciento, para camas de los ganados, ó para abonos de los campos. Tiénese por dichosa la família que posee un barco, y lo logra con solo el gasto de 40 pesos. ¡Que campo no presenta aquí la mísera sobriedad del pueblo para que los ricos de la capital gocen el deleyte de hacer felices muchas familias!. Los vecinos restantes ocupados en cultivar los campos viven también con estrechez, cuando no con miseria, á excepción de doce á veinte acomodados. Hay en el término 1100 hanegadas de huerta, tan hermosa y fèrtil como la contigua á los muros de la capital: riéganse con las aguas del Turia, y con parte de las de la fuente de la Rambleta. Las restantes aguas de esta fuente unidas á los muchos manantiales que brotan en sitios hondos, sirven para regar los arroces, que ocupan sin comparación más tierra que las huertas. No obstante que los arroces están a media hora de la poblacion, ni son frecuentes ni rebeldes las tercianes que se padecen, lo que atribuyo al curso de los vientos, que casi siempre vienen de levante y barren la atmósfera, llevándose las exhalaciones pútrides hácia los pueblos de la Ribera alta. No son en Catarroja los campos de arroz tan fértiles como en San Felipe y otros pueblos. Fructifican todos los años, però apénas dan un cahiz por hanegada. Sin embargo la cosecha total pasa de 2@ cahices; á que se añaden 600 libras de seda, 600 arrobas de aceyte, 700 cahices de trigo, algun poco maiz,bastante fruta y hortaliza.»
Fis ací el poble que a les acaballes del segle XVIII es troba Cavanilles en el seu viatge per tot el país Valencià. Un poble eminentment agrícola amb una part important de l’economia sustentada en la pesca a l’Albufera. Un terme ben regat i amb una varietat de productes realment impressionant que s'explica no només per l'autoconsum, sinó per la procimitat del poble a la capital del País i a lseu mercat...

Catarroja no s'acaba mai