Al segle XVII, com abans i
com dissortadament després al llarg de la història, les dones tenen una reduïda
freqüència d’aparició als documents públics. Quan hi figuren, ho solen fer amb
uns trets que les singularitzen i en la major part del casos, a la documentació
accessible, quan apareix el nom complet d’una dona, si està casada, sol anar
acompanyat de la formula «i de», i tot seguit el cognom del marit. D’exemples
no en manquen al nostre poble: Joana Sales i de Torres, Anna Magraner i
d’Ansuny, Mariana Ferrer i de Comes, Joana Ferrer i de Raga, Úrsola Ferrer i de
Peris, Anna Ferrer i de Costa, etc. Totes aquestes dones, les trobem a la
documentació notarial de l’època. Al Llibre de Comptes del Consell Municipal,
entre els anys 1652 i 1658, només apareix amb el seu nom complet una pobra,
Maria Parexa, a qui el municipi dóna sis sous de caritat i, a l’altra banda del
ventall social, Vicenta Miranda i Despuig, que posseïa suficient capital per
deixar diners en préstec al poble. Només en un cas apareix citada només amb el
seu nom Francesca Funes, però ràpidament s’afanyen a explicar que es tracta de
la germana de Vicent Funes i viuda de Melcior Edo. És evident, que pares,
germans i marits exercien com a persones «responsavles» d’unes donar que, tret
de casos concrets, eren tractades com a persones «menors d’edat» en molts
aspectes.
Això no vol dir,
evidentment, que no aparegueren dones a la documentació municipal, però també
val la pena remarcar que, simptomàticament, les que hi ha documentades són,
essencialment, les viudes, les quals, majoritàriament són consignades amb el
nom del marit difunt: viuda d’Andreu Sebastià, viuda d’Antoni Sacasa, Jacinta
Puig, viuda de Ramon, viuda de Nicolau Raga, viuda d’Agustí Giner, viuda de
Bertomeu Fortea, viuda de Marcel·lí Bernat, viuda de Tomàs Alfonso, etc. Només
en un cas al llarg dels sis anys que recull el llibre comptable de Catarroja,
se cita el nom d’una dona, Joana Raga, però immediatament, en la mateixa
partida, l’escrivà sembla que ha tingut un oblit i afegeix «muller que fon de
l’obrer Joan Alfonço», no fos cas.
En moltes ocasions els noms
de les viudes es resol amb només el cognom del marit, el qual posen davant de
l’article personal «na» i afegeixen el
cognom: així, la viuda Na Simeona és la viuda de Simeon, Na Sebastiana,
ho és d’Andreu Sebastià, etc. En unes altres, basta l’article personal davant
del cognom, com en els casos de la viuda Na Servès, que és la viuda d’Ambròs
Servès, viuda Na Sacasa (d’Antoni Sacasa), viuda Na Raga (de Pere Raga), viuda
Salanova (de Tomàs Salanova), i, finalment, en alguns casos es feminitza el
cognom del marit, vom Na Sebastiana (d’Andreu Sebastià), Na Bernarda (de
Marcel·lí Bernat), o viuda Na Alfonsa (de Tomàs Alfonso). Trobem, doncs, dones
consignades amb els seus noms amb capacitat jutídica per a la contractació o la
realització de qualsevol mena d’operacions econòmiques, encara que habitualment
(menys en el cas de les viudes, evidentment) acompanya l’home en l’afer.
I la majoria de vegades,
conformen un conjunt condemnades a arrossegar durant tota la seua vida de
casada (i de viuda) el nom del seu marit, fins al punt d’arribar a perdre’n el
propi. I és que dins del matrimoni, i malgrat la seua posició d’inferioritat
amb l’home, la dona tenia encara més possibilitats (fins i tot legals) que fora
d’aquest. Ho podem comprovar, per exemple, gràcies a l’escriptura de requesta
que Anna Tomàs, casada amb Pere Magraner, interposa contra aquest i com a
conseqüència de la qual el Justícia de Catarroja condemna el marit a pagar a la
dona quatre-centres lliures pel dot d’aquesta i dues-centes lliures més per la
quantitat que Anna Tomàs aportà al matrimoni d’acord amb allò que constava en
les cartes nupcials. Un any abans d’aquesta disputa matrimonial apareixen els
dos cònjugues en una operació de venda de tres cafissades de terra moreral.
Altrament, les dones que
apareixen ressenyades al cens de 1646 són totes viudes: viuda Na Servès, viuda
de Nicolau Raga, viuda Na Raga, viuda Na Bernarda, viuda Alfonsa, viuda Na
Verdeguera, viuda d’Escrivà (Caterina Rius), viuda Na Pujalt (d’Andreu Pujalt),
viuda d’Antoni Pla, viuda Na Ochovina, viuda Na Martina, viuda Na Font, viuda
Na Ferrera, viuda Esplugues, viuda Na Chirivella, viuda de Nicolau Costa (Anna
Ferrer), viuda Na Comes, viuda Na Carlana, viuda Na Beltrana, viuda N’Ansunya i
viuda N’Alaponta, xira que representa l’elevat percentatge (12,42%) de viudes
«caps de casa» sobre els 168 oficialment registrats.
La major part d’ocasions en
què les dones apareixen a la comptabilitat municipal ho fan com a conseqüència
d’ocupar els seus marits algun ofici o establiment al poble. Després de morts
aquests, elles continuen en el càrrec fins a finalitzar l’anyada. Aquest és el
cas de l’herbassera, la viuda Na Servès, que paga les dues darreres terces de
l’herbasseria, de la qual prèviament s’havia fet càrrec el seu marit, Ambròs
Servès, ara ja difunt. Aquest és el mateix cas que el de la nevatera, la viuda
d’Agustí Giner, la qual continua en l’establiment, on fins i tot s’explicita el
fet que pagà «per tot lo que devia son marit», que s’havia encarregat de la
nevateria fins a la seua mort. I així mateix s’esdevé amb els càrrecs d’oficis,
com el de clavari. Pel que fa a la Claveria de Sant Roc, per exemple, la viuda
de Bertomeu Fortea ha de tornar «al poble de com son marit fon clavari de Sen
Rohc», tot i no ser ella, ben probalbment, la que es faria càrrec de l’ofici.
Si es tracta d’un cas contrari i el poble resulta tornador al marit difunt, és
la dona, òbviament, la que percep la diferència, com en el cas de Joana Raga
«muller que fon de l’obrer Joan Alfonço (...) que li fon tornador lo poble».
Quan una dona, en enviudar,
assumia la condició de «cap de casa» estava lògicament obligada a fer front a
les despeses i taxes que el Consell imposava i en això, és clar, no compten les
segregacions. És així que la viuda de Tomàs Alfonso ha de pagar la ceda del
sequiatge, o la viuda d’Andreu Sebastià ha de pagar la del guardianatge...
Això, evidentment, amb les excepcions pròpies de la incapacitat, com en el cas
de la viuda de Marcel·lí Bernat, la qual és declarada pel Consell exempta del
pagament de les cedes que feren del rei perquè el poble tenia una consideració
amb les viudes, a les quals podia
atorgar algun préstec especialment si es tracta d’una família «influent», com
és el cas del que rep la viuda Na Raga, encara que després, lògicament, l’haurà
de tornar.
Hi ha casos viudes que
assumeixen l’ocupació d’algun establiment del poble de forma directa. És a dir,
no com a successores fortuïtes d’un marit que acaba de morir. Aquesta situació
la podem documentar, per exemple, gràcies a les cinquanta lliures que deixava
el Consell a aquells que es feien càrrec de la flequeria, com ara una tal
Merenciana que rep a la documentació la denominació de «flaquera del Lloch». I
així mateix, la viuda d’Antoni Sacasa, la qual cobra les cinquanta lliures
inicials, i posteriorment continua pagant l’arrendament de la flequeria. Finalment,
només hi ha en aquest període el cas d’una viuda, Na Salanova, a qui descobrim
que cobra un bagatge, ja que la resta dels concedits pel Consell sempre és a
homes. Un fet sense precedents i que, si més no per aquest motiu, val la pena
remarcar.
A més de les funcions que
hem vinst fins ara, algunes dones eren buscades per a la realització d’alguns
serveis molt concrets, tot i que de forma molt escadussera. Així, el Consell
contracta la dona del Ministre per tal que vaja a servir l’ermità durant vuit
dies. I també és el cas d’una dona encarregada pels jurats de preparar el dinar
als comtes durant els dos dies que van ananar a Catarroja com a conseqüència
d’una sentència favorable al Comte del Real.
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta del llibre Administradors i
administrats. Introducció a l’economia i a la societat de Catarroja del
sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les
Publicacions de la Biblioteca i l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep
Servès, de documentació i recerca, l’any 1987].
Una de les primeres
qüestions que va escometre l’Ajuntament de Catarroja, aquell mateix any fou el
canvi de denominació d’alguns carrers del poble. Fou així que la Comissió
d’Urbanisme, presidida pel socialista Joan Àngel del Olmo, va emetre el seu
dictamen al Ple municipal per tal que aprovés el canvi de nom de diversos
carrers, un canvi que, segons la comissió no tenia cap altra motivació «que la
d’eliminar de la visió del poble aquells noms pertanyents a una època ja
superada, contrària totalment a l’etapa democràtica que comencem a viure». I
afegia que la mesura tractava de «recuperar tota una toponímia popular que per
un sistema polític totalitari i centralista ens ha intentat substituir, en el
marc d’un procés de recuperació nacional (cultural i social) del País
Valencià.» Fou, doncs, aquest el motiu pel qual es van substituir «noms
pertanyents a personalitats del rèfim feixista pel de personalitats que han
contribuït a la cultura i l’art del País Valencià».
