 |
| D'esquerra a dreta: Rosa Muñoz, Manuel Ardit, Marga Dolado, Alfons Cucó, Vicent Olmos i Fina Alberola (Restaurant Gurugú) |
La memòria, per contra, manté el record d'un passat individual, familiar o col·lectiu només traient-ne una relació entre la veritat —real o reconstruïda— i els fets recordats. És per això que la memòria que fonamenta la identitat és sempre subjectiva. Reté i interpreta de la realitat passada només allò que preocupa l'individu, la família o la comunitat per ignorar el context. No admet el relativisme, o no ho sol fer. En tot cas, no és allò que la caracteritza.
L'ambigüitat de la relació entre història i memòria comença, doncs, en la mateixa dualitat dels conceptes, que no vol dir oposició. La memòria precedeix la història. N'és una font i alhora se n'alimenta. Si de vegades hi ha actituds contradictòries entre ambdues és perquè els estudis històrics han integrat correctament el temps present, mentre que la memòria queda ancorada en l'època de la generació viva, en el passat de qui relata, de qui fa memòria.
No és la meua intenció, en aquest «paper», fer història d’El Gurugú. Paco Costa n’ha fet l’exercici —un assaig— de memòria que va més enllà de la seua, perquè inclou no només els seus records, sinó «allò que li van contar», la memòria de l’altre: dels iaios, dels pares, dels veïns, dels amics. El llibre, doncs, no és un llibre d’història, sinó de memòria, i no seré jo qui trenque la idea de l’autor.
* * *
La mare de la meua mare —la meua iaia— vivia al carrer del Fus, nom tradicional i històric de l’avui anomenat carrer de Sant Pere. El carrer, com tants altres topònims catarrogins, per un motiu o un altre —el franquisme va tenir molt a veure— es van modificar i les noves generacions els van oblidant. Una pèrdua greu per a la memòria històrica, col·lectiva, del poble.
Per diverses circumstàncies que ara no venen al cas, les relacions entre mare i filla no eren d’una gran afecció i, doncs, tampoc no ho van ser les meues amb la iaia que, en enviudar jove, s’havia tornat a casar amb un home que tingué a veure en aquest allunyament, segons el que vaig poder esbrinar ja de més gran.
Explique tot això perquè, almenys en la meua memòria (si non è vero...), el primer record que tinc de Pepica la Panxa (la iaia) fou al Gurugú i no a casa seua on, si he de seguir la meua memòria, no vaig entrar més d’un parell de vegades.
Podia ser l’any 1961. Havia començat a anar a l’escola de don Andrés Avelino, a la plaça vella. Un vespre, en eixir de l’escola, a la Llotgeta, vaig trobar la mare que anava a casa de sa mare, de la iaia. La vaig acompanyar. La casa era al costat de la fàbrica de gel que hi havia al carrer de Fus. Vam picar la porta, però no hi hagué resposta.
La veïna d’enfront —ho recorde perquè a casa es va repetir més d’una vegada— va informar la mare que Pepica era a la taverna, al Gurugú. Des de la porta del bar la mare va assenyalar sa mare, que era en una taula jugant a les cartes (al burro? a la brisca?) i em va dir que li anés a dir que hi érem. El bar era ple a vessar, l’ambient carregat de fum. Darrere de la barra hi havia l’amo, el pare de Paco Costa, i la seua mare amb un davantal blanquíssim. Recorde la barra alta, entaulellada i els dos grans cubells, que ara sé que eren plenes del «vi de la guapa». Fou la meua primera visita al Gurugú i ja no hi tornaria més —o no ho recorde— fins a l’inici dels anys vuitanta, quan fèiem passeres del Magic, al carrer del Port, al Gurugú i a Ca’n Picola, al carrer de la Reina. I recorde d’aquella època alguns dels personatges que formen part de la història i de la memòria del Gurugú i de les Barraques: la Patro, Bolares...
En aquella època, Paco i la seua dona ja s’havia fet càrrec del bar i, a poc a poc, començaren a fer reformes, fins a convertir el local en un restaurant de bon menjar i bon tracte que vaig visitar sovint. Era el lloc on portava a sopar la gent que em venia a veure per qüestions relacionades amb la meua editorial o amb els amics de fora, o amb els del poble. Recorde bé els sopars dels Premis Vila de Catarroja, a molts dels quals vaig assistir com a premiat, primer, i com a membre del jurat o com a tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Catarroja, després i per molts anys: James Casey, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Clementina Sánchez-Cutillas, Vicent Andrés Estellés, Ricard Pérez Casado, Cristòfor Aguado, Sebastià Garcia Martínez, Antoni Ferrer, Adolf Beltran, Nel·lo Martí, Ferran Archilés, Joan Alcàzar, Agustí Colomines, Vicent Salavert, Olga Gil, Rosa Muñoz... i tants i tants amics, molts dels quals ja no són entre nosaltres.
Fa uns anys, Paco Costa, que és un bon professional —segurament ell diu aficionat— a la fotografia, va muntar al llarg del carrer del Fus una «exposició» de fotografies seues. La majoria del barri de les Barraques, però moltes també de personatges que passaren pel seu restaurant. La llista és llarga. I la memòria curta...
Recordar per no oblidar és un dels motius per celebrar l’edició del llibre que guarda la memòria d’un dels bars, i posteriorment restaurant, més emblemàtics de les Barraques i de Catarroja. Amb la seua memòria, amb allò que ens explica, tenim un document de primera mà per poder enllestir la història del poble, de les seues dones i dels seus homes. I és en aquest sentit que la memòria és una font més per poder traçar una història que s’aproxime a la veritat d’«allò que va passar», d’«on venim» i, segons com «cap on anem», o «cap on podríem anar».
Això sí, sense renunciar a un passat comú, a un passat on les memòries s’entrecreuen i conformen la nostra manera de ser i de fer.
Vicent Olmos
Catarroja no s'acaba mai
