«El Gurugú. Història i memòria»

D'esquerra a dreta: Rosa Muñoz, Manuel Ardit,
Marga Dolado, Alfons Cucó, Vicent Olmos
i Fina Alberola (Restaurant Gurugú)

La història i la memòria tenen en comú el fet de posar la mirada en el coneixement del passat. Però, mentre que la memòria manté el pes del passat sobre el present, la història busca entendre el passat per alliberar el present. Així, mentre la investigació històrica s'esforça per arribar a la veritat sobre el que va passar i pot aconseguir esbrinar l'objectivitat de les dades sospesables —una població que creix o disminueix, una producció que augmenta o decau en un moment determinat—, la interpretació de les causes o conseqüències d'una situació o d'un esdeveniment sempre roman hipotètica, marcada per la relativitat i la subjectivitat.

La memòria, per contra, manté el record d'un passat individual, familiar o col·lectiu només traient-ne una relació entre la veritat —real o reconstruïda— i els fets recordats. És per això que la memòria que fonamenta la identitat és sempre subjectiva. Reté i interpreta de la realitat passada només allò que preocupa l'individu, la família o la comunitat per ignorar el context. No admet el relativisme, o no ho sol fer. En tot cas, no és allò que la caracteritza.

L'ambigüitat de la relació entre història i memòria comença, doncs, en la mateixa dualitat dels conceptes, que no vol dir oposició. La memòria precedeix la història. N'és una font i alhora se n'alimenta. Si de vegades hi ha actituds contradictòries entre ambdues és perquè els estudis històrics han integrat correctament el temps present, mentre que la memòria queda ancorada en l'època de la generació viva, en el passat de qui relata, de qui fa memòria.

No és la meua intenció, en aquest «paper», fer història d’El Gurugú. Paco Costa n’ha fet l’exercici —un assaig— de memòria que va més enllà de la seua, perquè inclou no només els seus records, sinó «allò que li van contar», la memòria de l’altre: dels iaios, dels pares, dels veïns, dels amics. El llibre, doncs, no és un llibre d’història, sinó de memòria, i no seré jo qui trenque la idea de l’autor.

* * *

La mare de la meua mare —la meua iaia— vivia al carrer del Fus, nom tradicional i històric de l’avui anomenat carrer de Sant Pere. El carrer, com tants altres topònims catarrogins, per un motiu o un altre —el franquisme va tenir molt a veure— es van modificar i les noves generacions els van oblidant. Una pèrdua greu per a la memòria històrica, col·lectiva, del poble.

Per diverses circumstàncies que ara no venen al cas, les relacions entre mare i filla no eren d’una gran afecció i, doncs, tampoc no ho van ser les meues amb la iaia que, en enviudar jove, s’havia tornat a casar amb un home que tingué a veure en aquest allunyament, segons el que vaig poder esbrinar ja de més gran.

Explique tot això perquè, almenys en la meua memòria (si non è vero...), el primer record que tinc de Pepica la Panxa (la iaia) fou al Gurugú i no a casa seua on, si he de seguir la meua memòria, no vaig entrar més d’un parell de vegades.

Podia ser l’any 1961. Havia començat a anar a l’escola de don Andrés Avelino, a la plaça vella. Un vespre, en eixir de l’escola, a la Llotgeta, vaig trobar la mare que anava a casa de sa mare, de la iaia. La vaig acompanyar. La casa era al costat de la fàbrica de gel que hi havia al carrer de Fus. Vam picar la porta, però no hi hagué resposta.

La veïna d’enfront —ho recorde perquè a casa es va repetir més d’una vegada— va informar la mare que Pepica era a la taverna, al Gurugú. Des de la porta del bar la mare va assenyalar sa mare, que era en una taula jugant a les cartes (al burro? a la brisca?) i em va dir que li anés a dir que hi érem. El bar era ple a vessar, l’ambient carregat de fum. Darrere de la barra hi havia l’amo, el pare de Paco Costa, i la seua mare amb un davantal blanquíssim. Recorde la barra alta, entaulellada i els dos grans cubells, que ara sé que eren plenes del «vi de la guapa». Fou la meua primera visita al Gurugú i ja no hi tornaria més —o no ho recorde— fins a l’inici dels anys vuitanta, quan fèiem passeres del Magic, al carrer del Port, al Gurugú i a Ca’n Picola, al carrer de la Reina. I recorde d’aquella època alguns dels personatges que formen part de la història i de la memòria del Gurugú i de les Barraques: la Patro, Bolares...

En aquella època, Paco i la seua dona ja s’havia fet càrrec del bar i, a poc a poc, començaren a fer reformes, fins a convertir el local en un restaurant de bon menjar i bon tracte que vaig visitar sovint. Era el lloc on portava a sopar la gent que em venia a veure per qüestions relacionades amb la meua editorial o amb els amics de fora, o amb els del poble. Recorde bé els sopars dels Premis Vila de Catarroja, a molts dels quals vaig assistir com a premiat, primer, i com a membre del jurat o com a tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Catarroja, després i per molts anys: James Casey, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Clementina Sánchez-Cutillas, Vicent Andrés Estellés, Ricard Pérez Casado, Cristòfor Aguado, Sebastià Garcia Martínez, Antoni Ferrer, Adolf Beltran, Nel·lo Martí, Ferran Archilés, Joan Alcàzar, Agustí Colomines, Vicent Salavert, Olga Gil, Rosa Muñoz... i tants i tants amics, molts dels quals ja no són entre nosaltres.

Fa uns anys, Paco Costa, que és un bon professional —segurament ell diu aficionat— a la fotografia, va muntar al llarg del carrer del Fus una «exposició» de fotografies seues. La majoria del barri de les Barraques, però moltes també de personatges que passaren pel seu restaurant. La llista és llarga. I la memòria curta...

Recordar per no oblidar és un dels motius per celebrar l’edició del llibre que guarda la memòria d’un dels bars, i posteriorment restaurant, més emblemàtics de les Barraques i de Catarroja. Amb la seua memòria, amb allò que ens explica, tenim un document de primera mà per poder enllestir la història del poble, de les seues dones i dels seus homes. I és en aquest sentit que la memòria és una font més per poder traçar una història que s’aproxime a la veritat d’«allò que va passar», d’«on venim» i, segons com «cap on anem», o «cap on podríem anar».

Això sí, sense renunciar a un passat comú, a un passat on les memòries s’entrecreuen i conformen la nostra manera de ser i de fer.

Vicent Olmos

Catarroja no s'acaba mai

El passat que no passa. Memòria personal i memòria històrica de Ca la Barila

El 26 de juliol del 2008 va tancar la porta Ca la Barila. En aquell moment Juan Chisvert (Juanito el Baril) ens va demanar a alguns catarrogins un text breu per incloure'l en un llibre que s'anava a publicar amb el suport de l'Ajuntament però que, per raons diverses que ara no venen al cas, no s'ha publicat mai. No sé si en algun moment veurà la llum, però aprofitant aquests dies de confinament, he pensat que potser valia la pena recuperar el text i posar-lo a disposoció dels possibles lectors i lectores del poble. I doncs, ho faig en aquest bloc («Catarroja no s'aba mai») on, tot s'ha de dir, feia molt de temps que no deixava cap notícia sobre el poble. Els historiadors esdevenim, per dir-ho d'alguna manera, «guardians de la memòria». I sense memòria, sense passat, no hi pot haver futur.

* * * 

La memòria històrica, com la memòria personal, ja siga real o imaginària, ens serveix als individus i als grups humans per acarar-nos amb el passat i poder-ne fer valoracions. La inexactitud dels records, o les possibles distorsions que indefectiblement es produeixen en la memòria, no s’han de considerar de manera negativa sinó com a procediments possibles d’accedir a les formes culturals i als processos pels quals prenem consciència i expressem el nostre paper en la història viscuda. Siga com siga, el que està fora de qualsevol dubte és el fet que sense memòria, sense passat, no hi pot haver futur. No n’hi podria haver individualment ni col·lectivament. No sabríem qui som ni d’on venim i, doncs, cap a on anem. Quan parlem de memòria, els historiadors incloem els records de les persones que van viure aquest o aquell fet, que van conèixer aquell o aquest lloc, així com els documents que es van poder generar en l’època en què es van esdevenir el fets que ens interessa —que volem— «recordar» (testimonis orals, periòdics d’època, llibres de memòries, correspondència, fotografies, vídeos, costums, modes, músiques, vestits, etc.). Vull dir que es pot servar memòria viscuda, però també d’esdeveniments o de llocs no viscuts en primera persona pel fet que ens hagen estat transmesos. Una memòria que nosaltres reciclem i ordenem. En definitiva, el passat l’assimilem cada dia nosaltres mateixos i el revivim en un present que no deixa de canviar.

Així, podrem «recordar» Ca la Barila des del moment mateix en què es va obrir al públic com un hostal l’any 1886, a la cantonada del Camí Real i el carrer de Sant Antoni, davant mateix de l’ermita, fins al 26 de juliol del 2008, data del seu tancament com a taverna-bar, perquè Juan Chisvert (Juanito el Baril) ha «dictat» a la seua filla Carolina els seus records. Els d’ell, els dels seus avantpassats i els de moltes persones que han conegut el bar li’ls han anat explicant al llarg dels anys. I als quals encara hem de sumar els seus personals i els de la seua filla, que és qui ha recollit la informació i l’ha plasmada en aquest llibre. Un llibre que, amb els escrits que conté, amb els testimonis dels qui hem col·laborat, amb les fotografies que s’hi inclouen, ens permetrà fixar en la memòria un record de Ca la Barila que ens vindrà condicionat per tota aquesta «nova» informació.

Jo, com molta gent de la meua generació —i no només—, recordaré la Barila per la seua decoració tan especial, les fotografies de toreros (recorde la de Paco Camino), de futbolistes (recorde la d’Amancio), per les persones que ens atenien (Casimiro o Juan), per les que servien a la cuina (Assumpció), per Amparito, asseguda en una taula del bar o al carrer, amb la granera a la mà, agrana que agranaràs..., per les faves bullides coentes, les mandonguilles d’abadejo amb allioli, o les «punxadetes» amb uns «boquerons» impressionants, per les sempre lluentes màquines d’aigua de seltz i de cafè i, com no, per la magnífica cervesa, que era la millor tirada de totes les que vaig poder tastar des que en vaig començar a beure fins al moment mateix en què Juan va prendre la decisió de tancar per sempre més el bar. I també, per les persones de diverses generacions que hi coincidíem, moltes de les quals conformàvem una clientela particular, fidel i ben diversa. Jo recorde el local en color verd, que era el dels taulells de ceràmica amb què estaven enrajolades les parets de l’establiment. En realitat la part de baix, tot i que jo les recorde verdes senceres. Un record que per a mi té molta importància, perquè Ca la Barila és un dels pocs llocs acolorits que recorde dels meus primers deu o dotze anys de vida. Probablement, perquè la memòria cromàtica d’aquells anys em quedà amarada per la grisor de l’època, però també per les imatges que van quedar fixades als documents i a la meua memòria (fotografies, televisió). De fet, d’aquells anys recorde fins els vestits de la gent en blanc i negre i, en el millor dels casos, en diferents escales de grisos.

Un dels records més vius que tinc de Ca la Barila, però, és precisament un de transmès per altres persones i que he pogut documentar pel relat dels que hi eren i per una sèrie de fotografies. És un «record» de quan jo tenia, a tot estirar, un parell de setmanes i que ha quedat gravat en la memòria de la meua família. Però no només de la meua família. Casimiro, Miguel el dels diaris i don Joaquim, entre altres, també en guardaven memòria. Un dia Casimiro i Miguel me la van recordar junts a la cantonada de la barra del bar, al costat de la porta mentre mon pare i mon tio prenien una cafenet un diumenge a primera hora del matí, quan Miguel encara anava repartint els periòdics del dia amb la seua cartera que, a mi, em semblava immensa penjada al coll.

Allò del cas és que el gener del 1954, l’any en què jo vaig nàixer —n’havien passat quinze des de la fi de la guerra— es va promoure des de la diòcesi de València la creació de noves parròquies, sobretot perquè havia començat a créixer la població. En aquella data ja se n’havien creat més de 150 a tota la diòcesi. Abans de tot, però, abans de construir-ne de noves, en molts pobles es van convertir en parròquies les ermites que en les diferents expansions de les poblacions respectives s’havien quedat dins dels perímetres urbans. Fou el cas de l’ermita de Sant Antoni. El primer rector de la parròquia —qui després s’encarregaria d’enderrocar-la per construir un edifici lleig, anodí i sense caràcter— fou Joaquim Escrivà (don Joaquim) i jo vaig ser-hi el primer «client» batejat. Tant fou així que l’església encara no tenia instal·lada la pica baptismal i van haver d’improvisar. Hauria d’haver estat ja per al primer bateig, però les obres de reforma, ja se sap, ni que siga en una església...

L’avi de Juan —m’explicava Casimiro—, que s’encarregava d’atendre el rellotge de l’ermita, va suggerir al meu pare i als meus padrins que aniria a Ca la Barila i portaria una safa. Tots hi van estar d’acord, inclòs el capellà, i, segons que em deia el Baril des de darrere de la barra, Assumpció, que era a qui li va demanar la safa, en un primer moment no ho va tindre massa clar, però finalment va cedir. I, doncs, em van batejar en una safa de Ca la Barila. En guarde memòria perquè algunes de les persones que hi eren m’ho van explicar i perquè a casa hem guardat el reportatge fotogràfic de l’esdeveniment. Jo, evidentment, no en podria tenir memòria personal, però en guarde la històrica.

Així, Ca la Barila forma part indestriable de la història de Catarroja, però també de la meua memòria històrica personal. I tot i que no oblidaré aquells plats de faves bullides, ni les mandonguilles d’abadejo, ni la moixama en oli, ni els «boquerons» i la cervesa que ens servia Casimiro o Juan i que mon pare ja deia que era la millor del poble —potser un motiu més a sumar per trobar-la jo també tan bona—, o les clotxines que guisava al vapor a la cuina Assumpció, o el cap del bou dissecat, o les fotografies de jugadors de futbol, de toreros o de personatges que formaven part de la clientela històrica del bar, o els amics «de tota la vida», que hi anàvem després de passar per la Piscina Hervàs o pel passeig a fer-nos el vermut abans de tornar a casa, Ca la Barila sempre serà per a mi aquella taverna entranyable d’on va eixir la safa que es feu servir per batejar-me. Ves a saber si el bateig va ser vàlid, com em deia rient Casimiro amb l’aquiescència de Miguel el dels diaris. I jo, que acabava de prendre la primera comunió, em rumiava si efectivament no restaria en pecat per tota la vida.

El passat forma part de nosaltres, com Ca la Barila en forma part, tant des del punt individual com des del col·lectiu. Hem de donar la veu als qui ens van precedir. Però el lloc de la memòria, dels records, no està només en els testimonis dels qui ens van precedir, allunyats de nosaltres en un país estrany. El passat l’assimilem cada dia i mai no passa sinó que sempre és ben viu. Ara les meues notes passaran també a formar part de la memòria col·lectiva —històrica— del meu poble, de Catarroja.

Vicent Olmos

Catarroja no s'acaba mai

Bertomeu Llorens i Royo (1922-1946) i el llenguatge de l’Albufera

Entre els anys 1979 i el 1982, l’Ajuntament de Catarroja dedicà a Bertomeu Llorens els premis de poesia que s’incloïen en els Vila de Catarroja. Un temps després, el 1989, es va inaugurar el col·legi que porta el seu nom.

Bertomeu Llorens va nàixer a Catarroja, el carrer Nou, el dia 13 de març de 1922, durant la dictadura de Primo de Rivera. Quan es proclamà la República, doncs, Llorens  tenia 9 anys i quan acabà la guerra en tenia 17. Estudià el bartxillerat a València, a l’institut-escola que estava situat en el col·legi Sant Josep (el Lluís Vives). Entre els seus professors hi havia Julio Feo i Ángel Lacalle, el qual l’ajudà a conseguir una beca de l’Ajuntament de València que li va possibilitar estudiar la la Universitat les assignatures comunes de Filosofia i Lletres (1941-1943). Van ser els anys en què un dels seus professors, Ballesteros Gairbois el va introduir com a col·laborador de la revista Saitabi que actualmente encara es continua editant.

Acabada aquesta primera etapa universitària, quan Llorens tenia 21 anys, traslladà la seua matrícula a la Universitat de Madrid, on continuà amb els seues estudis els cursos següents (1944-1946). La mort, a 24 anys, li va impedir acabar el darrer curs de Filologia Romànica que cursava en la càtedra de Dámaso Alonso. D’aquets darrer curs a Madrid es conserven les paperetes de matrícula i les qualificacions de les assignatures que havia cursat i que es van fer públiques entre el 28 de maig i el 4 de juny de 1945: Literatura Portuguesa, Filologia Romànica (la qualificació d’aquesta assignatura fou signada precissament per Dámaso Alonso), Llengua Italiana i Dialetologia Hispànica.

Fou precissament en aquesta darrera especialitat dialectològica que Llorens es va iniciar com a investigador i en la qual començà el darrer curs a preparar la seua tesi de llicenciatura, que havia titulat «El llenguatge de l’Albufera». Vint-i-cinc anys després de la seua mort el seu antic professor Ángel Lacalle opinava en un article que li dedicà en el diari Las Provincias (4-VII-1971) que «se trataba de una aportación filológica de máximo interés», alhora que es preguntava «¿qué habrá sido de ese vocabulario en el que un experto en la materia puso su mayor entusiasmo?».

Fou quan acabava aquest darrer curs a Madrid quan, possiblement a causa de la malaltia que començava a destapar-se i que alguns autors que s’han aproximat a la seua figura afirmen que fou la tuberculosi, Llorens experimentà un gir copernicà i ingressà com a soci numerari (celibatari i amb carrera civil) de la secció masculina de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu (Opus Dei), que el 1928 havia fundat Josemaría Escrivà de Balaguer amb una forta empremta de nacionalcatolicisme espanyol. Fins a la seua mort, esdevinguda el 31 de maig de 1946, sembla que Llorens va anar recloent-se en un intens món espiritual que es pot apreciar en les seues poesies. I fou per aquesta nova orientación del nostre personatge que durant anys fou recordat per un sector del poble que li fou «devot».

Què hauria passat si l’universitari, l’home de ciència no hagués estat vençut pèr la malaltia no ho sabrem mai. El que si que podem intuir per la seua carrera universitària és que la seua investigación com a filòleg hauria estat un treball important, seguramente publicat. Es tractava —ja ho hem vist— d’una investigació sobre la nostra llengua amb què s’hauria avançat en molts anys als estudis científics posterior sobre el mateix tema. Hauria estat fonamental per al coneixement filològic, però també —i molt— per a nosaltres, els catarrogins. El llenguatge de l’Albufera, del qual moltes paraules s’han perdut i que, segurament, eren ben vigents en l’època en què el jove investigador preparava el seu estudi sense cap concessió a les elucubracions ni pseudoteories malaltisses que hem hagut de patir els valencians.

Al pròleg que va escriure Carlos Bousoño per a l’edició pòstuma del llibre de poemes del catarrogí (Secreta fuente, Adonais Madrid, 1948), l’amic i company d’estudis de Llorens, s’endinsa en la interpretación de l’obra escrita després de la seua conversió radical i, possiblement, després del seu ingrès en L’Opus Dei. Així mateix, alguns altres autors s’han ocupat amb major o menor fortuna de la figura del nostre personatge. A banda de l’article d’Ángel Lacalle que hem comentat abans, Eugenio de Nora publicà un homenatge al desaparegur autor («En la muerte de un amigo», Espadaña, 24, León, 1946), i en la mateixa revista aparegué un article anònim que, en realitat parla poc de Llorens («Secreta fuente», Espadaña, 35, León, 1948). Alejandro Gaos també va escriure un article que recordava el poeta («Recuerdo de un poeta de hoy casi olvidado. Bartolomé Llorens», ABC, Madrid, 22-IX-1957). I encara podem trobar altres treballs dedicats a Llorens, com ara un de Manuel José Rodríguez on analitza el tema de «Déu» en l’obra de diferents poetes de l’època, entre els quals figura Llorens (Dios en la poesía española de la posguerra, Eunsa, Pamplona, 1977), i un escrit anónim que vindica el poeta («Bartolomé Llorens: nuestro poeta olvidado», El Butlletí, 7, Catarroja, 1980). També en parla —com no— Pelegrí Llorens, amb considerables errors i des d’un absolut «parti pris» a causa del seus plantejaments religiosos.

La majoria dels autors parlen de la seua «miraculosa conversió», però Llorens havia anat molt més Enya en el seu treball com a investigador. El seu esforç durant els seus anys d’estudiant anà encaminat a l’estudi de la filologia romànica, a l’estudi del llenguatge dels llauradors i dels pescadors catarrogins, a la parla específica de l’Albufera. I fou a aquesta activitat que va dedicar molts dels seues esforços d’home de ciència.

Siga com siga, segons el testimoni del seu germà, Llorens va deixar dit als seus familiars poc abans de morir: «quan em moriré vindran de Madrid i s’ho enduran tot. Ho apanyaran tot.» I fou així com va passar, la família deixà que els socis de l’Obra s’endugueren tot el que li pertanyia: la biblioteca (amb un nombre considerable de volums), les fitxes de treball personals, la tesi (acabada o quasi), les poesies inèdites… Tot…

Ens cal recuperar aquest treball i donar-lo a la llum pública.

Catarroja no s’acaba mai

La fi del franquisme i el nou nomenclàtor de Catarroja

Des del dia 20 de novembre del 1975, data de la mort del dictador Francisco Franco, van haver de passar encara quatre anys per tal que el 3 d’abril del 1979 forem convocats a votar en les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, un període (1939-1975) durant el qual la representació municipal era corporativa. Això volia dir que l’alcalde era nomenat pel govern en el cas de les capitals de província i pel governador civil o pel cap provincial del Movimiento Nacional en la resta de municipis. Aquest és, doncs, el cas de Catarroja, on van votar el 69,2% dels censats amb dret a fer-ho (8.945 electors). Els resultats de la consulta, tal com ja vam comentar en un ‘post’ anterior («Les primereseleccions després del franquisme a Catarroja») van ser els següents: la UCD va aconseguir 3.501 vots que representaven el 39,60% del emesos, el PSPV-PSOE se situava en segon lloc amb 3.246 vots (36,71%), el tercer lloc el va ocupar el PCPV amb 1.330 vots (15,04%), la URV va aconseguir 605 vots (6,84%), la UCE 107 vots (1,21%) i l’ORT 51 (0,57%). Amb aquest resultat els 17 regidors es repartiren així: 7 (UCD), 7 (PSPV-PSOE), 2 (PCPV) i 1 (URV).

Una de les primeres qüestions que va escometre l’Ajuntament de Catarroja, aquell mateix any fou el canvi de denominació d’alguns carrers del poble. Fou així que la Comissió d’Urbanisme, presidida pel socialista Joan Àngel del Olmo, va emetre el seu dictamen al Ple municipal per tal que aprovés el canvi de nom de diversos carrers, un canvi que, segons la comissió no tenia cap altra motivació «que la d’eliminar de la visió del poble aquells noms pertanyents a una època ja superada, contrària totalment a l’etapa democràtica que comencem a viure». I afegia que la mesura tractava de «recuperar tota una toponímia popular que per un sistema polític totalitari i centralista ens ha intentat substituir, en el marc d’un procés de recuperació nacional (cultural i social) del País Valencià.» Fou, doncs, aquest el motiu pel qual es van substituir «noms pertanyents a personalitats del rèfim feixista pel de personalitats que han contribuït a la cultura i l’art del País Valencià».

Els noms dels carrers i places catarrogines que van ser rotulades de nou van ser els següents:

Denominació antiga — Nova denominació

Calle del General Aranda — Carrer d'Ausiàs March

Calle del Almirante Carrero Blanco — Carrer Azorín

Calle Capitán Cortés — Carrer de l’Horta

Calle Eduardo Dato — Casetes d’Isidoro

Calle de la Falange — Carrer del Trinquet

Calle Hernández Cuesta — Carrer Pintor Ribalta

Calle del Generalísimo — Carrer Nou

Calle García Morato — Carrer Miguel Hernández

Plaza de los Héroes del Alcázar de Toledo — Plaça del Mercat

Calle 18 de Julio — Carrer de la Figuera

Avenida de José Antonio Primo de Rivera — Camí Real

Calle de la Gloriosa Liberación Nacional — Carrer Llibertat

Calle General Moscardó — Carrer Lluís Vives

Calle General Mola — Carrer de l’Artesana

Calle Progreso — Carrer de la Font

Calle Queipo de Llano — Carrer de la Constitució

Calle Ruiz de Alda — Carrer Marià Benlliure

Calle Serrano Súñer — Carrer de l’Alqueria

Calle General Varela — Carrer Pintor Sorolla

Calle General Sanjurjo — Carrer Joanot Martorell

Plaza de Calvo Sotelo — Plaça de la Llotgeta

Plaza de Vicente Albelda — Plaça del Pintor Ribera

Plaza de Miguel Peris — Plaça Vella

A continuació la comissió feia un breu perfil dels nous personatges que formarien part del nomenclàtor catarrogi.

Posteriorment el Ple de l’Ajuntament va aprovar el dictàmen de la Comissió d’Urbanisme per nou vots a favor (7 del PSPV-PSOE i 2 de PCPV) i vuit en contra (7 de la UCD i 1 de la URV). Encara el 1979 hi havia qui preferia mantenir en el nomenclàtor del poble els noms més conspicus de la dictadura franquista.

Alguns noms, però, es van quedar sense canviar. Una qüestió que tractarem en un altre ‘post’.

Catarroja no s’acaba mai

Dones i catarrogines a l’època barroca

Al segle XVII, com abans i com dissortadament després al llarg de la història, les dones tenen una reduïda freqüència d’aparició als documents públics. Quan hi figuren, ho solen fer amb uns trets que les singularitzen i en la major part del casos, a la documentació accessible, quan apareix el nom complet d’una dona, si està casada, sol anar acompanyat de la formula «i de», i tot seguit el cognom del marit. D’exemples no en manquen al nostre poble: Joana Sales i de Torres, Anna Magraner i d’Ansuny, Mariana Ferrer i de Comes, Joana Ferrer i de Raga, Úrsola Ferrer i de Peris, Anna Ferrer i de Costa, etc. Totes aquestes dones, les trobem a la documentació notarial de l’època. Al Llibre de Comptes del Consell Municipal, entre els anys 1652 i 1658, només apareix amb el seu nom complet una pobra, Maria Parexa, a qui el municipi dóna sis sous de caritat i, a l’altra banda del ventall social, Vicenta Miranda i Despuig, que posseïa suficient capital per deixar diners en préstec al poble. Només en un cas apareix citada només amb el seu nom Francesca Funes, però ràpidament s’afanyen a explicar que es tracta de la germana de Vicent Funes i viuda de Melcior Edo. És evident, que pares, germans i marits exercien com a persones «responsavles» d’unes donar que, tret de casos concrets, eren tractades com a persones «menors d’edat» en molts aspectes.

Això no vol dir, evidentment, que no aparegueren dones a la documentació municipal, però també val la pena remarcar que, simptomàticament, les que hi ha documentades són, essencialment, les viudes, les quals, majoritàriament són consignades amb el nom del marit difunt: viuda d’Andreu Sebastià, viuda d’Antoni Sacasa, Jacinta Puig, viuda de Ramon, viuda de Nicolau Raga, viuda d’Agustí Giner, viuda de Bertomeu Fortea, viuda de Marcel·lí Bernat, viuda de Tomàs Alfonso, etc. Només en un cas al llarg dels sis anys que recull el llibre comptable de Catarroja, se cita el nom d’una dona, Joana Raga, però immediatament, en la mateixa partida, l’escrivà sembla que ha tingut un oblit i afegeix «muller que fon de l’obrer Joan Alfonço», no fos cas.

En moltes ocasions els noms de les viudes es resol amb només el cognom del marit, el qual posen davant de l’article personal «na» i afegeixen el  cognom: així, la viuda Na Simeona és la viuda de Simeon, Na Sebastiana, ho és d’Andreu Sebastià, etc. En unes altres, basta l’article personal davant del cognom, com en els casos de la viuda Na Servès, que és la viuda d’Ambròs Servès, viuda Na Sacasa (d’Antoni Sacasa), viuda Na Raga (de Pere Raga), viuda Salanova (de Tomàs Salanova), i, finalment, en alguns casos es feminitza el cognom del marit, vom Na Sebastiana (d’Andreu Sebastià), Na Bernarda (de Marcel·lí Bernat), o viuda Na Alfonsa (de Tomàs Alfonso). Trobem, doncs, dones consignades amb els seus noms amb capacitat jutídica per a la contractació o la realització de qualsevol mena d’operacions econòmiques, encara que habitualment (menys en el cas de les viudes, evidentment) acompanya l’home en l’afer.

I la majoria de vegades, conformen un conjunt condemnades a arrossegar durant tota la seua vida de casada (i de viuda) el nom del seu marit, fins al punt d’arribar a perdre’n el propi. I és que dins del matrimoni, i malgrat la seua posició d’inferioritat amb l’home, la dona tenia encara més possibilitats (fins i tot legals) que fora d’aquest. Ho podem comprovar, per exemple, gràcies a l’escriptura de requesta que Anna Tomàs, casada amb Pere Magraner, interposa contra aquest i com a conseqüència de la qual el Justícia de Catarroja condemna el marit a pagar a la dona quatre-centres lliures pel dot d’aquesta i dues-centes lliures més per la quantitat que Anna Tomàs aportà al matrimoni d’acord amb allò que constava en les cartes nupcials. Un any abans d’aquesta disputa matrimonial apareixen els dos cònjugues en una operació de venda de tres cafissades de terra moreral.

Altrament, les dones que apareixen ressenyades al cens de 1646 són totes viudes: viuda Na Servès, viuda de Nicolau Raga, viuda Na Raga, viuda Na Bernarda, viuda Alfonsa, viuda Na Verdeguera, viuda d’Escrivà (Caterina Rius), viuda Na Pujalt (d’Andreu Pujalt), viuda d’Antoni Pla, viuda Na Ochovina, viuda Na Martina, viuda Na Font, viuda Na Ferrera, viuda Esplugues, viuda Na Chirivella, viuda de Nicolau Costa (Anna Ferrer), viuda Na Comes, viuda Na Carlana, viuda Na Beltrana, viuda N’Ansunya i viuda N’Alaponta, xira que representa l’elevat percentatge (12,42%) de viudes «caps de casa» sobre els 168 oficialment registrats.

La major part d’ocasions en què les dones apareixen a la comptabilitat municipal ho fan com a conseqüència d’ocupar els seus marits algun ofici o establiment al poble. Després de morts aquests, elles continuen en el càrrec fins a finalitzar l’anyada. Aquest és el cas de l’herbassera, la viuda Na Servès, que paga les dues darreres terces de l’herbasseria, de la qual prèviament s’havia fet càrrec el seu marit, Ambròs Servès, ara ja difunt. Aquest és el mateix cas que el de la nevatera, la viuda d’Agustí Giner, la qual continua en l’establiment, on fins i tot s’explicita el fet que pagà «per tot lo que devia son marit», que s’havia encarregat de la nevateria fins a la seua mort. I així mateix s’esdevé amb els càrrecs d’oficis, com el de clavari. Pel que fa a la Claveria de Sant Roc, per exemple, la viuda de Bertomeu Fortea ha de tornar «al poble de com son marit fon clavari de Sen Rohc», tot i no ser ella, ben probalbment, la que es faria càrrec de l’ofici. Si es tracta d’un cas contrari i el poble resulta tornador al marit difunt, és la dona, òbviament, la que percep la diferència, com en el cas de Joana Raga «muller que fon de l’obrer Joan Alfonço (...) que li fon tornador lo poble».

Quan una dona, en enviudar, assumia la condició de «cap de casa» estava lògicament obligada a fer front a les despeses i taxes que el Consell imposava i en això, és clar, no compten les segregacions. És així que la viuda de Tomàs Alfonso ha de pagar la ceda del sequiatge, o la viuda d’Andreu Sebastià ha de pagar la del guardianatge... Això, evidentment, amb les excepcions pròpies de la incapacitat, com en el cas de la viuda de Marcel·lí Bernat, la qual és declarada pel Consell exempta del pagament de les cedes que feren del rei perquè el poble tenia una consideració amb les viudes,  a les quals podia atorgar algun préstec especialment si es tracta d’una família «influent», com és el cas del que rep la viuda Na Raga, encara que després, lògicament, l’haurà de tornar.

Hi ha casos viudes que assumeixen l’ocupació d’algun establiment del poble de forma directa. És a dir, no com a successores fortuïtes d’un marit que acaba de morir. Aquesta situació la podem documentar, per exemple, gràcies a les cinquanta lliures que deixava el Consell a aquells que es feien càrrec de la flequeria, com ara una tal Merenciana que rep a la documentació la denominació de «flaquera del Lloch». I així mateix, la viuda d’Antoni Sacasa, la qual cobra les cinquanta lliures inicials, i posteriorment continua pagant l’arrendament de la flequeria. Finalment, només hi ha en aquest període el cas d’una viuda, Na Salanova, a qui descobrim que cobra un bagatge, ja que la resta dels concedits pel Consell sempre és a homes. Un fet sense precedents i que, si més no per aquest motiu, val la pena remarcar.

A més de les funcions que hem vinst fins ara, algunes dones eren buscades per a la realització d’alguns serveis molt concrets, tot i que de forma molt escadussera. Així, el Consell contracta la dona del Ministre per tal que vaja a servir l’ermità durant vuit dies. I també és el cas d’una dona encarregada pels jurats de preparar el dinar als comtes durant els dos dies que van ananar a Catarroja com a conseqüència d’una sentència favorable al Comte del Real.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Administradors i administrats. Introducció a l’economia i a la societat de Catarroja del sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les Publicacions de la Biblioteca i l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep Servès, de documentació i recerca, l’any 1987].

La ‘jacquerie’ de 1801 i la Guerra contra el Francès

La Guerra del Francès, com és ben sabut, fou un important conflicte bèl·lic que cal emmarcar en les anomenades guerres napoleòniques que van afectar tot el continent Europeu durant el període en que Napoleó Bonaparte va governar el Primer Imperi Francès i que, en el fons, no van ser més que una conseqüència dels conflictes que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que es van perllongar durant tot el Primer Imperi. Entre l’arribada al poder de Napoleó a França, el 1799, i el 1802, van haver una sèrie de guerres conegudes com Guerres de la Revolució Francesa. Immediatament, el 1803, França entrà en guerra amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Les Guerres Napoleòniques van finalitzar el 20 de novembre de 1815, amb la derrota dels exèrcits de Napoleó en la batalla de Waterloo i la signatura del segon Tractat de París el 1815.

La Guerra del Francès es va iniciar el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. La invasió de la Península Ibèrica per part de les tropes napoleòniques s’inicià el 1808 amb l’entrada dels francesos i va concloure el 1814 amb el retorn de Ferran VII («el Deseado») al poder, el qual havia abdicat a Baiona. El conflicte va tenir lloc en plena crisi de l’Antic Règim, en un moment de revoltes i canvis socials.

La «jacquerie» de 1801

El 1801 va tenir lloc l’atac contra els comerciants francesos de la ciutat de València en el qual van intervenir molts llauradors de l’horta. L’aldarull (la «jacquerie») fou deguda, en un primer moment, a l’escassetat de queviures que va provocar la pujada dels preus. Pels carrers de la ciutat començaren a circular grups de llauradors amb capa que terroritzaven els veïns. València va tancar les portes per evitar el conflicte i els llauradors de Quart van respondre amenaçant la capital de tallar l’aigua de la séquia de Rovella. El conflicte s’estengué fora de València amb motiu del pagament dels drets senyorials a principi de la tardor del primer any del segle XIX. Fou així que els primers avalots de la «jacquerie» de 1801 s’iniciaren precissament a Catarroja i també a Alberic. Concretament, el 17 de setembre d’aquell any s’inicià a Catarroja un motí que amb molta facilitat s’escampà arreu del País Valencià. A la nostra comarca s’hi adheriran immediatament Silla, Beniparrell i Alcàsser el 20 de setembre i el 20 d’octubre tornà a avalotar-se Catarroja.

En el transcurs de la revolta camperola actuaren com a cap de colla dels amotinats Gregori Martínez (el famós «Pep de l’Horta») d’Alfafar, Pasqual Torà de Massanassa i un altre personatge desconegut anomenat «el Desertor» d’Alfafar. El més destacat de tots fou Pep de l’Horta, el qual trascendí l’àmbit de l’Horta Sud i el de la seua pròpia individualitat: d’una banda perquè jugarà un paper destacat a la resta de comarques avalotades, on convocarà al crit del cargol llauradors, alcaldes i arrendadors de censals per tal que es negassen a pagar els drets senyorials, i d’una altra perquè en molts casos es tractà d’un personatge imaginari que servia els pobles per allargar la revolta: «‘Pep de l'Horta’ era una figura imaginària encarnada ací i allà, per qui va tenir la gosadia de vestir-se de llaurador, cobrir-se amb barret i manta, i cridar en qualsevol enrenou nocturn que pagaria amb la vida qui partís amb el senyor. 'Fer el Pep', com van dir molts interrogats, és a dir representar la figura d'un heroi popular, és el que van fer els caps del motí (...). A nom seu es van cometre els aldarulls, es van prohibir les particions i es van cometre els atemptats com si es tractés d'un ésser real. »

La revolta afectà els pobles d’ambdues vores del Camí Reial de Xàtiva i les valls del Xíquer i del Magre, i val a dir que tot i el seu caràcter «primitiu» quant algunes formes que es van fer servir, la revolta estigué promoguda i finançada pels llauradors benestants i no la podem reduir a un motí de subsistències, tot i que els preus elevats de 1801 i els aldarulls a la capital hi van influir i, també, van ser aprofitats. Es tracta, ben segurament, d’una de les revoltes més importants, si no la més important a tot l’Estat ababs del 1808, abans de la Guerra del Francès. Com diu l’historiador Manuel Ardit: «Si hagués estat un moviment planejat i centralitzat des de València, els esdeveniments d'agost i setembre de 1801 constituirien sense cap dubteu la conjura revolucionària més important de la història espanyola anterior a 1808.»

La Guerra del Francès

Fou així que si bé pàcticament la majoria dels actes importants de l’aixecament contra el francès, contra els exèrcits napoleònics, esdevingueren a la ciutat de València, els llauradors de l’Horta tingueren un paper decissiu en la majoria de vegades en què es van produir fets violents o avalots.

L’origen de la revolta contra els francesos no difereix massa de l’anterior, si bé s’hi pot constatar una diferència qualitativa important: la direcció política del poble avalotat protagonitzada pels germans Bertran de Lis, els quals van portar el pes organitzatiu i la van coduir cap a objectius sociopolítics netament burgesos i antisenyorials.

Pel que fa a Catarroja sabem que el 5 de desembre les tropes franceses van trevessar el riu Túria comandades pel general Harispe. Avançaren ràpidament fins a Mislata, creuaren Torrent i arribaren al nostre poble on el general francès va establir el seu quarter general. Immediatament les forces d’un altre general gal, Habert, que operaven per Natzaret i els poblats marítims establiren contacte amb les tropes d’Harispe assentades a Catarroja. Així, els dos cosos d’exèrcit van avançar cap a la capital per estretar l’assatjament i bloquejar-la.

Acabada la guerra, i com a conseqüència del conflicte, quedaren un bon nombre de roders a tota la nostra comarca i arreu del país. Concretament sembla que l’Horta, malgrat la seua proximitat a la capital i el fet d’estar situada en una planura sense grans accidents geogràfics, exceptuant, en tot cas, les estibacions de la Serra Perenxissa, fou una zona amb una elevada densitat guerrillera, registrant-se execucions a Silla i Paiporta, pobles d’on serà una de les partides més famoses, la de Gregori Martínez d’Alfafar, abans conegut per Pep de l’Horta.

Amb la crema de la contribució a València el 16 de maig de 1814 es posà pint i final a l’assaig revolucionari que acabà amb el colp d’estat de Ferran VII el maig de 1814.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els Fonaments de l’Horta Albufera contemporània, de Vicent Olmos, pubicat per l’Ajuntament de Catarroja el 1983].