El passat que no passa. Memòria personal i memòria històrica de Ca la Barila

El 26 de juliol del 2008 va tancar la porta Ca la Barila. En aquell moment Juan Chisvert (Juanito el Baril) ens va demanar a alguns catarrogins un text breu per incloure'l en un llibre que s'anava a publicar amb el suport de l'Ajuntament però que, per raons diverses que ara no venen al cas, no s'ha publicat mai. No sé si en algun moment veurà la llum, però aprofitant aquests dies de confinament, he pensat que potser valia la pena recuperar el text i posar-lo a disposoció dels possibles lectors i lectores del poble. I doncs, ho faig en aquest bloc («Catarroja no s'aba mai») on, tot s'ha de dir, feia molt de temps que no deixava cap notícia sobre el poble. Els historiadors esdevenim, per dir-ho d'alguna manera, «guardians de la memòria». I sense memòria, sense passat, no hi pot haver futur.

* * * 

La memòria històrica, com la memòria personal, ja siga real o imaginària, ens serveix als individus i als grups humans per acarar-nos amb el passat i poder-ne fer valoracions. La inexactitud dels records, o les possibles distorsions que indefectiblement es produeixen en la memòria, no s’han de considerar de manera negativa sinó com a procediments possibles d’accedir a les formes culturals i als processos pels quals prenem consciència i expressem el nostre paper en la història viscuda. Siga com siga, el que està fora de qualsevol dubte és el fet que sense memòria, sense passat, no hi pot haver futur. No n’hi podria haver individualment ni col·lectivament. No sabríem qui som ni d’on venim i, doncs, cap a on anem. Quan parlem de memòria, els historiadors incloem els records de les persones que van viure aquest o aquell fet, que van conèixer aquell o aquest lloc, així com els documents que es van poder generar en l’època en què es van esdevenir el fets que ens interessa —que volem— «recordar» (testimonis orals, periòdics d’època, llibres de memòries, correspondència, fotografies, vídeos, costums, modes, músiques, vestits, etc.). Vull dir que es pot servar memòria viscuda, però també d’esdeveniments o de llocs no viscuts en primera persona pel fet que ens hagen estat transmesos. Una memòria que nosaltres reciclem i ordenem. En definitiva, el passat l’assimilem cada dia nosaltres mateixos i el revivim en un present que no deixa de canviar.

Així, podrem «recordar» Ca la Barila des del moment mateix en què es va obrir al públic com un hostal l’any 1886, a la cantonada del Camí Real i el carrer de Sant Antoni, davant mateix de l’ermita, fins al 26 de juliol del 2008, data del seu tancament com a taverna-bar, perquè Juan Chisvert (Juanito el Baril) ha «dictat» a la seua filla Carolina els seus records. Els d’ell, els dels seus avantpassats i els de moltes persones que han conegut el bar li’ls han anat explicant al llarg dels anys. I als quals encara hem de sumar els seus personals i els de la seua filla, que és qui ha recollit la informació i l’ha plasmada en aquest llibre. Un llibre que, amb els escrits que conté, amb els testimonis dels qui hem col·laborat, amb les fotografies que s’hi inclouen, ens permetrà fixar en la memòria un record de Ca la Barila que ens vindrà condicionat per tota aquesta «nova» informació.

Jo, com molta gent de la meua generació —i no només—, recordaré la Barila per la seua decoració tan especial, les fotografies de toreros (recorde la de Paco Camino), de futbolistes (recorde la d’Amancio), per les persones que ens atenien (Casimiro o Juan), per les que servien a la cuina (Assumpció), per Amparito, asseguda en una taula del bar o al carrer, amb la granera a la mà, agrana que agranaràs..., per les faves bullides coentes, les mandonguilles d’abadejo amb allioli, o les «punxadetes» amb uns «boquerons» impressionants, per les sempre lluentes màquines d’aigua de seltz i de cafè i, com no, per la magnífica cervesa, que era la millor tirada de totes les que vaig poder tastar des que en vaig començar a beure fins al moment mateix en què Juan va prendre la decisió de tancar per sempre més el bar. I també, per les persones de diverses generacions que hi coincidíem, moltes de les quals conformàvem una clientela particular, fidel i ben diversa. Jo recorde el local en color verd, que era el dels taulells de ceràmica amb què estaven enrajolades les parets de l’establiment. En realitat la part de baix, tot i que jo les recorde verdes senceres. Un record que per a mi té molta importància, perquè Ca la Barila és un dels pocs llocs acolorits que recorde dels meus primers deu o dotze anys de vida. Probablement, perquè la memòria cromàtica d’aquells anys em quedà amarada per la grisor de l’època, però també per les imatges que van quedar fixades als documents i a la meua memòria (fotografies, televisió). De fet, d’aquells anys recorde fins els vestits de la gent en blanc i negre i, en el millor dels casos, en diferents escales de grisos.

Un dels records més vius que tinc de Ca la Barila, però, és precisament un de transmès per altres persones i que he pogut documentar pel relat dels que hi eren i per una sèrie de fotografies. És un «record» de quan jo tenia, a tot estirar, un parell de setmanes i que ha quedat gravat en la memòria de la meua família. Però no només de la meua família. Casimiro, Miguel el dels diaris i don Joaquim, entre altres, també en guardaven memòria. Un dia Casimiro i Miguel me la van recordar junts a la cantonada de la barra del bar, al costat de la porta mentre mon pare i mon tio prenien una cafenet un diumenge a primera hora del matí, quan Miguel encara anava repartint els periòdics del dia amb la seua cartera que, a mi, em semblava immensa penjada al coll.

Allò del cas és que el gener del 1954, l’any en què jo vaig nàixer —n’havien passat quinze des de la fi de la guerra— es va promoure des de la diòcesi de València la creació de noves parròquies, sobretot perquè havia començat a créixer la població. En aquella data ja se n’havien creat més de 150 a tota la diòcesi. Abans de tot, però, abans de construir-ne de noves, en molts pobles es van convertir en parròquies les ermites que en les diferents expansions de les poblacions respectives s’havien quedat dins dels perímetres urbans. Fou el cas de l’ermita de Sant Antoni. El primer rector de la parròquia —qui després s’encarregaria d’enderrocar-la per construir un edifici lleig, anodí i sense caràcter— fou Joaquim Escrivà (don Joaquim) i jo vaig ser-hi el primer «client» batejat. Tant fou així que l’església encara no tenia instal·lada la pica baptismal i van haver d’improvisar. Hauria d’haver estat ja per al primer bateig, però les obres de reforma, ja se sap, ni que siga en una església...

L’avi de Juan —m’explicava Casimiro—, que s’encarregava d’atendre el rellotge de l’ermita, va suggerir al meu pare i als meus padrins que aniria a Ca la Barila i portaria una safa. Tots hi van estar d’acord, inclòs el capellà, i, segons que em deia el Baril des de darrere de la barra, Assumpció, que era a qui li va demanar la safa, en un primer moment no ho va tindre massa clar, però finalment va cedir. I, doncs, em van batejar en una safa de Ca la Barila. En guarde memòria perquè algunes de les persones que hi eren m’ho van explicar i perquè a casa hem guardat el reportatge fotogràfic de l’esdeveniment. Jo, evidentment, no en podria tenir memòria personal, però en guarde la històrica.

Així, Ca la Barila forma part indestriable de la història de Catarroja, però també de la meua memòria històrica personal. I tot i que no oblidaré aquells plats de faves bullides, ni les mandonguilles d’abadejo, ni la moixama en oli, ni els «boquerons» i la cervesa que ens servia Casimiro o Juan i que mon pare ja deia que era la millor del poble —potser un motiu més a sumar per trobar-la jo també tan bona—, o les clotxines que guisava al vapor a la cuina Assumpció, o el cap del bou dissecat, o les fotografies de jugadors de futbol, de toreros o de personatges que formaven part de la clientela històrica del bar, o els amics «de tota la vida», que hi anàvem després de passar per la Piscina Hervàs o pel passeig a fer-nos el vermut abans de tornar a casa, Ca la Barila sempre serà per a mi aquella taverna entranyable d’on va eixir la safa que es feu servir per batejar-me. Ves a saber si el bateig va ser vàlid, com em deia rient Casimiro amb l’aquiescència de Miguel el dels diaris. I jo, que acabava de prendre la primera comunió, em rumiava si efectivament no restaria en pecat per tota la vida.

El passat forma part de nosaltres, com Ca la Barila en forma part, tant des del punt individual com des del col·lectiu. Hem de donar la veu als qui ens van precedir. Però el lloc de la memòria, dels records, no està només en els testimonis dels qui ens van precedir, allunyats de nosaltres en un país estrany. El passat l’assimilem cada dia i mai no passa sinó que sempre és ben viu. Ara les meues notes passaran també a formar part de la memòria col·lectiva —històrica— del meu poble, de Catarroja.

Vicent Olmos

Catarroja no s'acaba mai