Entre
els anys 1979 i el 1982, l’Ajuntament de Catarroja dedicà a Bertomeu Llorens
els premis de poesia que s’incloïen en els Vila de Catarroja. Un temps després,
el 1989, es va inaugurar el col·legi que porta el seu nom.
Bertomeu
Llorens va nàixer a Catarroja, el carrer Nou, el dia 13 de març de 1922, durant
la dictadura de Primo de Rivera. Quan es proclamà la República, doncs,
Llorens tenia 9 anys i quan acabà
la guerra en tenia 17. Estudià el bartxillerat a València, a l’institut-escola
que estava situat en el col·legi Sant Josep (el Lluís Vives). Entre els seus
professors hi havia Julio Feo i Ángel Lacalle, el qual l’ajudà a conseguir una
beca de l’Ajuntament de València que li va possibilitar estudiar la la
Universitat les assignatures comunes de Filosofia i Lletres (1941-1943). Van
ser els anys en què un dels seus professors, Ballesteros Gairbois el va
introduir com a col·laborador de la revista Saitabi
que actualmente encara es continua editant.
Acabada
aquesta primera etapa universitària, quan Llorens tenia 21 anys, traslladà la
seua matrícula a la Universitat de Madrid, on continuà amb els seues estudis
els cursos següents (1944-1946). La mort, a 24 anys, li va impedir acabar el
darrer curs de Filologia Romànica que cursava en la càtedra de Dámaso Alonso.
D’aquets darrer curs a Madrid es conserven les paperetes de matrícula i les
qualificacions de les assignatures que havia cursat i que es van fer públiques
entre el 28 de maig i el 4 de juny de 1945: Literatura Portuguesa, Filologia
Romànica (la qualificació d’aquesta assignatura fou signada precissament per Dámaso
Alonso), Llengua Italiana i Dialetologia Hispànica.
Fou
precissament en aquesta darrera especialitat dialectològica que Llorens es va
iniciar com a investigador i en la qual començà el darrer curs a preparar la
seua tesi de llicenciatura, que havia titulat «El llenguatge de l’Albufera».
Vint-i-cinc anys després de la seua mort el seu antic professor Ángel Lacalle
opinava en un article que li dedicà en el diari Las Provincias (4-VII-1971) que «se trataba de una aportación
filológica de máximo interés», alhora que es preguntava «¿qué habrá sido de ese
vocabulario en el que un experto en la materia puso su mayor entusiasmo?».
Fou
quan acabava aquest darrer curs a Madrid quan, possiblement a causa de la
malaltia que començava a destapar-se i que alguns autors que s’han aproximat a
la seua figura afirmen que fou la tuberculosi, Llorens experimentà un gir
copernicà i ingressà com a soci numerari (celibatari i amb carrera civil) de la
secció masculina de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu (Opus Dei), que el
1928 havia fundat Josemaría Escrivà de Balaguer amb una forta empremta de
nacionalcatolicisme espanyol. Fins a la seua mort, esdevinguda el 31 de maig de
1946, sembla que Llorens va anar recloent-se en un intens món espiritual que es
pot apreciar en les seues poesies. I fou per aquesta nova orientación del
nostre personatge que durant anys fou recordat per un sector del poble que li
fou «devot».
Què
hauria passat si l’universitari, l’home de ciència no hagués estat vençut pèr
la malaltia no ho sabrem mai. El que si que podem intuir per la seua carrera
universitària és que la seua investigación com a filòleg hauria estat un treball
important, seguramente publicat. Es tractava —ja ho hem vist— d’una investigació
sobre la nostra llengua amb què s’hauria avançat en molts anys als estudis
científics posterior sobre el mateix tema. Hauria estat fonamental per al
coneixement filològic, però també —i molt— per a nosaltres, els catarrogins. El
llenguatge de l’Albufera, del qual moltes paraules s’han perdut i que,
segurament, eren ben vigents en l’època en què el jove investigador preparava
el seu estudi sense cap concessió a les elucubracions ni pseudoteories malaltisses
que hem hagut de patir els valencians.
Al
pròleg que va escriure Carlos Bousoño per a l’edició pòstuma del llibre de
poemes del catarrogí (Secreta fuente,
Adonais Madrid, 1948), l’amic i company d’estudis de Llorens, s’endinsa en la interpretación
de l’obra escrita després de la seua conversió radical i, possiblement, després
del seu ingrès en L’Opus Dei. Així mateix, alguns altres autors s’han ocupat
amb major o menor fortuna de la figura del nostre personatge. A banda de l’article
d’Ángel Lacalle que hem comentat abans, Eugenio de Nora publicà un homenatge al
desaparegur autor («En la muerte de un amigo», Espadaña, 24, León, 1946), i en la mateixa revista aparegué un
article anònim que, en realitat parla poc de Llorens («Secreta fuente», Espadaña, 35, León, 1948). Alejandro
Gaos també va escriure un article que recordava el poeta («Recuerdo de un poeta
de hoy casi olvidado. Bartolomé Llorens», ABC,
Madrid, 22-IX-1957). I encara podem trobar altres treballs dedicats a Llorens,
com ara un de Manuel José Rodríguez on analitza el tema de «Déu» en l’obra de
diferents poetes de l’època, entre els quals figura Llorens (Dios en la poesía española de la posguerra,
Eunsa, Pamplona, 1977), i un escrit anónim que vindica el poeta («Bartolomé
Llorens: nuestro poeta olvidado», El
Butlletí, 7, Catarroja, 1980). També en parla —com no— Pelegrí Llorens, amb
considerables errors i des d’un absolut «parti pris» a causa del seus
plantejaments religiosos.
La
majoria dels autors parlen de la seua «miraculosa conversió», però Llorens
havia anat molt més Enya en el seu treball com a investigador. El seu esforç durant
els seus anys d’estudiant anà encaminat a l’estudi de la filologia romànica, a
l’estudi del llenguatge dels llauradors i dels pescadors catarrogins, a la
parla específica de l’Albufera. I fou a aquesta activitat que va dedicar molts
dels seues esforços d’home de ciència.
Siga
com siga, segons el testimoni del seu germà, Llorens va deixar dit als seus familiars
poc abans de morir: «quan em moriré vindran de Madrid i s’ho enduran tot. Ho
apanyaran tot.» I fou així com va passar, la família deixà que els socis de l’Obra
s’endugueren tot el que li pertanyia: la biblioteca (amb un nombre considerable
de volums), les fitxes de treball personals, la tesi (acabada o quasi), les
poesies inèdites… Tot…
Ens
cal recuperar aquest treball i donar-lo a la llum pública.
Catarroja
no s’acaba mai
