Els vertiginosos aterraments de l’Albufera

Plànol J. B. Romero (1761)

Un dels processos econòmics de major abast de tot el segle XIX i dels primers anys del XX als termes riberencs de l’Albufera fou, sense dubte, la usurpació generalitzada de terres al llac en benefici del conreu marjalenc de l’arròs.

Encara que el gros del volum d’aterraments efectuats a la frontera del llac es va dur a terme bàsicament al llarg del segle XIX, no hem de desdenyar la forta modificació que es va operar en aquest indret ja des del segle XVII, a finals del qual, i molt premonitòriament, Carles II dictà una provisió ordenant «que ninguna persona se atreva a labrar o hacer labrar tierras de la Dehesa, inslas límites de dicha Albufera, bajo la pena de perder las bestias y los artefactos y lo que hubiese sembrado, y 50 libras, y en caso de no poderlas pagar, 6 meses de cárcel». I les ocupacions s’incrementaren al segle XVIII, durant el darrer terç del qual abunden els establiments, tal com es pot comprovar a la documentació procedent de la secció Batllia-Albufera de l’Arxiu del Regne de València on, sense ànim d’exahustivitat, i només a tall d’exemple, queda manifesta la freqüència i intenistat dels nous establiments en les fronteres del llac.

Així, trobem que el 1777 estableixen terres: Josep Olmos de Blas (1 cafissada a la partida de la Séquia del Fus en la frontera de Massanassa), Ignasi Serra (50 cafissades en la partida del Bony de Catarroja), Lluís Gisbert (8 fanecades en la partida del Fus de Massanassa), Francesc Olmos (4 cafissades en la partida del Fus de Massanssa), i Josep Maquinar Mollinedo (50 cafissades en la partida del Port de Catarroja); el 1780 ho fan Vicent Sebastià (6 cafissades en la partida de la Séquia Nova de Catarroja), Antoni Serra (una porció indeterminada en la partida de la Séquia del Fus de Massanassa i 60 cafissades en la frontera d’Albal), Ignasi Serra (un tros, també indeterminat, a la partida de la Séquina Nova de Catarroja i una «porció» a la partida del Bony, tamb de Massanassa); el 1791, ho fan Antoni Gimeno i Batiste Carbonell (3 cafissades a la partida de Villal de Silla)tida del Corralé de Catarroja); el 1785, Vicent Cassany (3,5 fanecades a la partida del Canal de Catarroja); el 1790 Vicent Serrador (2 cafissades a la partida de Mill de Silla), Andreu Alapont (6 fanecades, també a la partida de Mill de Silla), Josep Sastre (1 cafissada a la frontera de Silla), i Josep Olmos (una quantitat de terra indeterminada a la partida del Corral de Massanassa); el 1791 ho fan Antoni Gimeno, Batiste Carbonell i Vicent Saragossà (3 cafissades a la partida de Villal de Silla), Miquel Ballester (4 fanecades a la frontera d’Alfafar), Joan Badia (4 fanecades a la frontera de Catarroja); el 1792 trobem Antoni Planells (sense determinar, a la frontera de Silla), Francesc Serrador (3 cafissades a la frontera de Silla); el 1896 Antoni Puchades i Vicent Miralles (12 jornals a la partida d’Exarcs d’Alfafar), i Josep Ferrer (2 cafissades a la partida de l’Alter de Silla); finalment, el 1797 ho faran Joaquim Puchades, Batiste Alfonso i Joaquim Ballester (estensió sense determinar a la frontera d’Alfafar), i Lluís Gavarrot (també sense determinar l’extensió, a la partida del Saladar de Silla). Es veu clarament que durant aquests vint anys (1777-1797) es tiren endavant una gran quantitat d’aterraments i es modifica notablement el paisatge.

A tall d’exemple, també, podem remarcar el potencial d’atterrament d’algunes famílies, com ara els Serra de València, un dels quals, Ignasi, cabriter, era arrendador del delme del Pa i del Vi d’Albal, l’any 1781, per l’import de 1.100 lliures, mentre que Antoni Serra és arrendador dels fruits de les fronteres de l’Albufera a Massanassa, de l’any 1786 al 1789, arrendament que aconseguí pagant 1.470 lliures i 10 sous (1786), 1.750 lliures (1787), 1.650 lliures (1788) i 1.500 lliures (1789), respectivament, amb una disminució els darrers anys del preu de l’arrendament degut a les males collites, tal com es pot constatar a la documentació de l’època: «los arrozes en el presente tienen muchas quiebras». Igualment hem de fer constar els Ballester o els Puchades d’Alfafar, o els Serrador de Silla.

Així, els inicis dels aterraments, considerats en termes de magnituds importants, els hem de situar, com hem vist, al segle XVIII, i afecten tota la ribera de l’Albufera. Altrament, durant els anys d’aquest últim terç de segle es publiquen un seguit de «Memorials per a la venda de terres als límits de l’Albufera» (1777, 1780, 1781, 1783, 1785, 1790, 1791, 1792, 1796, 1797 i 1799) on es revela novament l’abundància de canvis, així com l’alteració dels límits del llac. La conseqüència d’aquest vertiginós procés d’aterraments serà, lògicament, un fort descontrol en els limits dels camps de nova creació.

Val a dir que el qualificatiu de «vertiginós» no és gaure exagerat si tenim en compte la presa que hom tenia en convertir les terres marjalenques incultes en terres conreades, amb perill de pèrdua del camp si no és reduït en el termini de sis anys. Les condicions per a instal·lar-se a la frontera, després de sol·licitar-ho el propietari (o el futur propietari) eren les següents: només es trasllada el domini útil, reservant-se el senyor i els seus successors el domini major directe; obligació de l’arrendatari de reconéixer-li al senyor el dret de lluïsme i fadiga; obligació de reduir la terra a conreu en sis anys; obligació de donar pas als circumveïns; denegació de vendre terres sense llicència, quan és el lluïsme 1/10 del preu de venda; obligació de no desaiguar les terres de l’aigua de l’Albufera, encara que s’inunden, ni ho puguen impedir, i obligació de pagar 1/8 de grans i fruits, sota pena de comís en cas de transgressió d’alguna d’aquestes obligacions.

Tampoc no podem oblidar que les modificacions introduïdes no són la incorporació de grans quantitats de terra sobre els aiguamolls i les aigües albuferenques només, sinó que hom ha de crear «ex novo» tota l’estructura que haurà de permetre el conreu dels nous camps, com ara les sénies (que posteriorment seran motors de vapor) i les conduccions d’aigües (séquies, sequiols, escorredors, etc.), imprescindibles i costosos.

Serà, però, al segle XIX quan el procés adquirirà unes dimensions impressionants, de forma que ingents quantitats de terra albuferenca s’esdevé marjal, passant de «4.094 hanegadas (341 hectáreas de arrozal) a fines del XVI, a 16.940 hanegades (1.411 hectáreas de arrozal) en el siglo XIX y a 29.892 (2.491 hectáreas) en el XX (sin incluir Sedaví)», a pesar de les polémiques, de vegades virulentes i tot, sobre la seua conveniència o perjudici. Amb gran esforç econòmic i humà, doncs, els nostres llauradors van teixint tot els sistema econòmic de l’arròs que funciona amb crisis i relatives properitats fins l’actualitat.

El procediment per a l’adquisició de terrenys i la seua conversió en propietat privada no serà, com he mvist, gens complicat, bastant en aterrar el terreny i cursar posteriorment una senzilla sol·licitud que no comtemplava gaires exigències. L’abundància de demandes ve acreditada per la copiosa documentació sobre adjudicació de parcel·les, per les legitimacions que s’han de presentar després de l’adjudicació, o per les constants medicions que s’hi practiquen dels límits del llac, que persistiran fins al segle XX.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els fonaments de l’Horta-Albufera contemporània, de Vicent Olmos, editat el 1983 per l’Ajuntament de Catarroja].

Regar a Catarroja al segle XVII

El Llibre de Comptes del Consell de Catarroja cobreix un període cronològic molt breu, inferior a una dècada (1652-1658). D’aquests anys, però, a través de l’anàlisi de les partides de comptabilitat municipal, els registres del llibre ens acosten a la vida social, política i econòmica del poble, a la seua toponímia, etc. En aquest cas, tratarem sobre el reg, un tema —la distribució de la sempre escassa quantitat d’aigua disponible— que ha produït un teixinat de séquies, sequiols i recs que, dotats d’un sistema altament especialitzat (l’atandament) ha permés repartir el sempre escàs líquid amb la major eficàcia possible. El regatge és a la base de l’explotació d’una important porció de terres del poble, tot i que amb moltes excepcions ja que al segle XVII el secà ocupava una part estimable del terme. Una part important de la vida econòmica, així com de les relacions socials de veïnatge depenia, doncs, del correcte i harmònic funcionament d’un sistema complex de repartiment de les aigües, del qual es derivaven impostos, càrrecs municipals, enfrontaments i despeses. Unes despeses que arriben a sumar uns percentatges ben elevats del total dels pressupostos anuals del Consell municipal. És a partir de l’anàlisi de les partides del llibre de comptabilitat que ens aproximarem a la xarxa de reg de la Catarroja sis-centista.

El primer dels elements amb què ensopeguem és el barranc que divideix els termes de Catarroja i Massanassa, que a la documentació es descriu de diverses maneres: barranc de Torrent, barranc de Catarroja o, simplement com a barranc. Aquest cabal d’aigua ofereix una imatge d’ús constant, present en les partides comptables que anoten despeses per netejar-lo i, amb especial interès, trobem les que informen que hom hi llaurava i que tenia en conreu aquelles terres. Concretament les anotacions sobre els treballs al barranc es concreten a cultivar-lo, cremar brossa i llaurar. El concepte «conreu» l’hem d’entendre, doncs, tant en la seua accepció de treball agrícola normal com en la constant neteja per tal de mantenir-lo en bon estat.

Una altra denominació que rebia el barranc de Catarroja era la de riu sech de Catarroja, de forma que quan l’escrivà del poble anota «riu» en el Llibre de Comptes pot moure a una certa confusió, ja que pagar «als que feren faena en lo riu lo primer dia» es pot referir tant a les funcions de conreu del barranc com a treballs realitzats al riu Túria, potser al voltant de l’assut d’on pren l’aigua la séquia de Favara. És evident la importància de la relació del poble amb el riu a través de la séquia, a la qual «pujaven» els guardes, especialment el guarda major, a realitzar les tasques normals de vigilància. Una missió específica de la Guarda era que «tantes quantes vegades tindran gràcia concedida els brasos atandats (...) que córrega y custodixca la céquia des del bras de Rauchosa fins lo fi de la céquia (...) per quant en los dits dies és precís que no desampare la custòdia del Asut, y necessita la céquia també de persona que guarde els brasos dels Regants de aquella», la qual missió es complia mitjançant la inclusió d’un guarda nou, una qüestió que enllaça directament amb les «gràcies», que són concessions especials d’aigua: «el concedir gràcies a alguns brasos és en lo dia de la sehua tanda en què té dret, o porció de aygua, y que en lo dia que se li concedeix gràcia, a més de esta, cada hu dels brasos anteriors li dóna part de la que li toca», la qual concessió s’atorgava «a fi de remediar en comú totes les necessitats que y aurà en lo tal bras». Al Llibre de Comptes abunden les partides al·lusives a la demanda i despeses de les gràcies, amb consignació de força despeses de sol·licituds de gràcies, sobretot a causa de les pluges produïdes entre la petició i la concessió de la gràcia. Les gràcies no sempre es concediem, segons que podem llegir en alguns dels enunciats: «que no volia concedir-nos gràsia», o bé «que no vingué aygua y estava demanada». Unes negatives que provocaven friccions i que, sovint, arribaven als tribunals.

És clar que tot aquest sistema de guardes, gràcies, etc. es refereix a l’aigua procedent del Túria, és a dir de la séquia de Favara, autèntic cor del regatge del terme de Catarroja. Favara, doncs, rebia constants atencions per part del poble, materialitzades, per exemple, en la paga de la guarda per fer front a la qual es cobrava l’impost del guardianatge. Així mateix, el sou del séquier, els impostos, les taxes i les cedes s’havien de pagar per tal de satisfer les nombroses despeses que generava la cura i neteja de la séquia, tant les que podríem considerar normals, entre les quals destaquen les escures constants que s’hi practicaven o també les tandes, com les despeses extraordinàries, entre les quals és important la realització de les visures (inspeccions), tot i que, de vegades, aquestes visures afectaven uns altres braços de la séquia, com el de Massanassa, el partidor del qual també volia controlar el poble, sobretot en moments de contenciós. Per al cobrament de les càrregues que contribuïen a la satisfacció d’aquestes pagues, el poble comptava amb un col·lector dedicat a aquesta funció.

Catarroja, a més, tenia unes altres possibilitats de reg per atendre la resta de terres regables. En primer lloc hi havia la séquia del Lloch, la qual no apareix al Llibre de Comptes, però si que ho fa abundantment als protocols notarials de l’època, on trobem que «travessa les partides del Secar i del Barranc». Una altra de les séquies,  o millor una altra de les denominacions d’un dels braços de Favara, és la séquia del Molí, font energètica del molí del poble, del molií del senyor, el qual hi rebia aigua i embrutava la séquia, de manera que el Consell pagava anualment un parell de jornals «d’escurar la séquia del Molí». A la marjal hi havia la séquia Nova, al costat del camí de l’Alter i força vinculada amb la séquia del port, terreny de terra campa i vinya. En contrapartida amb aquesta hi havia, és clar, la séquia Vella, la qual passava per l’olivar del senyor del lloc.

La séquia Mitjana, referida també a diversos protocols notarials, se situava a l’horta del terme de Catarroja. Els límits de les terres que regava anaven del Camí a la Rambletaini del regatge que possetida de Cort del qual rep la denominacii havia,  quals possibiolitats eren les segga de la de l'Almudaina fins a la séquia. Una altra séquia important era la que servia de frontera amb Albal, la coneguda com a séquia d’Albal, situada a la Partida del Rajolar, al costat del camí de Picassent i del cama la Rambletaini del regatge que possetida de Cort del qual rep la denominacii havia,  quals possibiolitats eren les segga de laí del Rajolar, des del tram que va de Favara a Albal, a partir del qual rep la denominació de séquia de les Canals d’Albal.

Finalment, i també especialment important, tenim la séquia de la Rambleta, denominada també séquia de la Font, que travessava la partida de Cortés, i regava terra moreral, de la qual ja hem parlat en un «post» anterior («La Rambleta i el Port Vell de Catarroja»). Els seus estatuts es redactaren amb la intenció de resoldre un bon munt de friccions produïdes pel constant problema d’unes minses disponibilitats d’aigua i l’interès dels regants per apropiar-se-la en benefici propi, «atenent y considerant que no hi à forma y asiento per al regiment y bon govern, així de la dita séquia y Fonteta com de l’aygua que de ella es percibix per a repartir-la entre los regants quieta y pacíficament, sense inquietuds no digressions». L’agitació que revelen aquestes frases indica que la situació social finisecular no era tan pacífica com s’ha vingut atribuïnt al període neoforalista, o que almenys cal matisar, tot i que, evidentment, les friccions dels regants catarrogins no són comparables, ni de bon tros, als greus conflictes de la Segona Germania, produïts onze anys després.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Administradors i administrats. Introducció a l’economia i a la societat de Catarroja del sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les Publicacions de la Biblioteca i l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep Servès, de documentació i recerca, l’any 1987].

Els catarrogins represaliats pel franquisme

Ja he deixat dit que el 1987 l’Ajuntament de Catarroja publicà el treball Catarroja, 1936-1939: insurgent i administrada, d’Agustí Colomines, que havia resultat guanyador del Premi Benvingut Oliver d’Investigació Històrica del 1986. Colomines, seguint el llibre de Vicent Gabarda, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), incideix sobre les víctimes de Catarroja durant la guerra i durant el franquisme, és a dir dels morts dels dos bàndols enfrontats, per dir-ho d’alguna manera. En aquest ‘post’ tractaré sobre els assassinats pel franquisme i en una propera nota ho faré sobre els morts durant la guerra com a conseqüència dels fets revolucionaris, que el règim franquista va embolcallar en la famosa llegenda de «caidos por Dios y por España».

Acabada la guerra, els executats pel franquisme ho foren bàsicament acusats per dos motius: per haver comés delictes a l’avantguarda o a la reraguarda, units als odis personals, les disputes i les delacions, i pel fet d’haver ocupat un càrrec destacat en les institucions locals; i per delictes d’oposició al nou règim, bé hagués estat armada, bé de caire polític.

Dels dotze afusellats de Catarroja que esmenta Gabarda, onze ho foren per la primera raó i només un fou afusellat per la segona, Victorià Benedito Clemente que, en realitat no era de Catarroja, sinó de Silla. Aquest, juntament al seu germà, Josep Benedito Clemente i Josep Arévalo Gil, van ser afusellats a Paterna el mateix dia (16 d’abril de 1947), acusats d’haver col·locat una bomba a la via del tramvia. Així, doncs, tret Benedito, de catarrogins en van ser afusellats onze. Tres dels quals eren dones. Pel que fa a la militància política dels asassinats, sis eren, o havien estat, de la CNT (Carme Martínez Fortea, Francesca Ballester Nogueres, Bàrbera Morellà Ribes, Miquel Alfonso Raga, Lluís Alapont Peris i Manuel Tomàs Chardí), un de la FAI (Josep Cases Olmos, l’home de Francesca Ballester), un del PSOE (Salvador Chirivella Verdaguer), un de la UGT (Enric Tomàs Vàzquez), i un d’Esquerra Republicana (Emili Chaqués Pechuan).

En quatre casos es tracta de membres del Consell Municipal de Catarroja: Salvador Chirivella, Josep Cases (que havia nascut a Massanassa), Emili Chaqués (que en deixar el càrrec s’havia traslladat a València i va ocupar la direcció de la presó instal·lada en un vaixell ancorat al port de València), i Enric Tomàs, el darrer alcalde republicà que, tot i que havia issat la bandera monàrquica en acabar la guerra, no es va deslliurar del patíbul. La resta dels afusellats tenien professions diverses: Mestresses de casa (3), llauradors (3), comerciants (2). L’edat dels executats oscil·là entre els 31 anys el més jove i 57 anys el més gran.

Catarroja no s’acaba maiaranquista t la guerra cnaris, nseqllauradors (3)el patpal de Catarroja (Salvador Chirivella, Josep Cases, Emili Chaqu

La Cultura a l'Horta Sud en el tardofranquisme

La cultura jugà, com no podia ser d’una altra manera, un paper rellevant en la lluita d’oposició al franquisme. A l’Horta Sud, la institució més veterana fou el Club Cultural de Picassent organització nascuda en la dècada dels seixanta del segle passat i que durant anys va publicar la revista «Raons». També tingué la seua importància el Cercle Ramon Muntaner, de Xirivella, entitat que, com l’anterior, comptava amb una publicació pròpia («La Closa»). L’Alcota de Quart es va distingir per l’organització de les festes del 9 d’Octubre, mentre que l’Organització Cultural de Catarroja convocà durant els primers anys —fins que van ser assumits per l’ajuntament— els Premis Vila de Catarroja. Les Aules de Cultura de Benetússer, Alfafar i Sedaví van acreditar abastament la seua experiència en le muntatge d’exposicions. Les organitzacions culturals d’Albal (OCA) i Paiporta (OCP), juntament amb la Tio Canya de Picanya i Amics de la Cultura de Silla, entre altres, van fer un gran esforç per difondre el valencià, l’ecologisme, la història, l’antropologia, l’art, etc., de la comarca. Pel que fa a l’actuvitat teatral cal recodrdar el grup El teló d’Aquiles, de Massanassa, i en el camp musical es obligatori citar el Primer Cicle de Cançó Valenciana-Catalana-Balear celebrat el 1977 al nostre poble, quan encara era alcalde del poble Joaquín Pedro Vila. L'edeveniment tingué lloc al saló que hi havia a la primera planta del nou edicifi de l’església de Sant Antoni que havia substituit una dècada anterior l’ermita del mateix nom, on van actuar —ho recorde perfectament— Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, mentre que l’actuació de Lluís Llac fou prohibida per ordre del Govern Civil. Els anys anterior a la constitució de les entitats culturals esmentades van donar protagonisme als Consells Populars de la Cultura que, si bé van existir a la quasi totalitat dels pobles de la comarca, els qui més es caracteritzaren per la seua activitat constant foren els de Silla i Torrent. Així mateix es van celebrar cada any un bon grapat de certàmens culturals a banda de nombroses exposicions de tota mena. I ací, cal fer esment com a referent comarcal del Primer Simpòsium d’Història de l’Horta-Albufera (1984), precedent del que serien en anys successius els congressos d’Història de l’Horta Sud, amb exposicions de pintura, cartografia, arquitectura comarcal, etnografia, arqueologia i un parell de representacions teatrals, un concert de música clàssica, conferències, projeccions de cinema, volteig de campanes, exhibició de danses, etc., que acompanyaren les sessions científiques que van tenir lloc a Silla sota la presidència acadèmica del meu mestre Sebastià Garcia Marttínez i l’honorífica de Joan Fuster.

Catarroja no s'acaba mai

L'economia de Catarroja, segons Cavanilles

El 1795, Cavanilles, a qui ja he citat en un «post» anterior publicà el seu impressionant treball que va titular Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia parla de Catarroja en aturar-se en els pobles de l’Horta Sud situats al voltant del llac de l’Albufera. És interessant, perquè el clergue fa una descripció pomenoritzada de l’economia, dels habitants, de la producció agrícola, etc. I l’hem de tenir en compte perquè el sacerdot, botànic, naturalista, geògraf, etc., en el millor camí de la Il·lustració, dóna unes dades ben ajustades a la realitat. Diu de Catarroja: «Hemos visto las cercanías orientales y septentrionales de Valencia: recorramos ahora las que se extienden hácia poniente y mediodía. En la puerta de Quart que mira hacia poniente empieza el arrabal que se prolonga como un cuarto de hora por el camino de Castilla. Sus vecinos y habitaciones se multiplican constantemente: hasta una calle entera se acaba de construir desde San Sebastian al rio. Cultivan aquellos labradores muchas huertas cercadas, y otras sin cerca, incomparablemente mas extensas, que desde la derecha del rio se prolongan hácia el mediodia . No viven con los sustos y rezelos que los de Campanar respecto á las avenidas del Turia: saben que no se derramarà hacia la derecha por impedirlo el grueso murallón que desde la Ciudad corre hasta la azud o presa de Rovella; murallón magnífico por su extensión, solidez y hermosura, el qual forma un hermoso y dilatado paseo, y defiende la ciudad de las inundaciones. Fuera de las casas unidas en calles unidas en calles hay muchísimas esparcidas por aquellos campos, donde los colonos viven junto a sus haciendas. Igual aspecto presentan los alrededores de la capital hácia el mediodia. Muy cerca de los muros se ve el grande pueblo de Ruzafa cuyo término se extiende como una lengua; feraz y de mucho fondo al principio, arenisco después, y en partes aguanoso, donde se cultivan arroces.

»Su parroquia consta de 1.684 vecinos, todos ocupados en las faenas del campo, a excepción de unos 80 que viven dentro de la ciudad; los 555 habitan reunidos en el pueblo, y los restantes 1.049 en alquerías y barracas. Es difícil calcular las producciones de aquel dilatado término ; pero vista la aplicación de sus vecinos, las abundantes aguas que disfrutan sus campos, ya de suyo fructíferos, y la facilidad de procurarse estiercol, no hay duda de que las cosechas deben ser de mucho valor. Las principales son la seda, el arroz, el trigo, el maiz y las hortalizas. Se pueden regular 16.700 libras de seda, 7@ [arrobas] de arroz, 4@ de maiz, 4@ docenas de melones, 9.300 cahices de trigo, 400 entre habas y judías, 1.800 arrobas de pimientos, 32@de todo género de hortalizas, 2.800 de frutas, 1.500 de cáñamo, con una cantidad enorme de alfalfa, y poco aceyte. En la puerta de San Vicente principia el camino de Valencia á Madrid y un arrabal bien poblado y con buenos edificios. De allí adelante todo son huertas destinadas á trigos, cáñamos, maices, legumbres y hortalizas, con multitud de moreras. Adornan el camino por más de una legua dos filas de álamos, y son los únicos árboles que ocupan el suelo sin dar fruto. A más de media legua de la capital y al oriente del camino están Sedaví y Alfafar, donce viven 440 vecinos: sus términos, aun de corta extensión, son preciosos, llanós, fértiles y gozan de abundante riego; producen mas de 1@ cahices de trigo, 450 de maiz, 1.600 libras de seda, varias frutas, legumbres y hortalizas. En los ribazos crecen las campanillas…y otras muchas plantas. Más adelante se halla en el camino real Masanasa con 329 vecinos que cultivan un témino reducido y lo aprovechan segun la naturaleza del terreno. Destinan a olivos la parte occidental que carece de riego, a huertas la del centro y al arroz la oriental donde hay sitios aguanosos. Los frutos son de 600 cahices de arroz, 400 de trigo, 120 de maiz, 110 entre habas y judías. 140 arrobas de aceyte, 2@ de paja, y 200 libras de seda. Muy cerca de Masanasa está Catarroja en el mismo camino. Desde 1670 hasta 1726 se mantuvo este pueblo con 200 familias, pero se ha ido aumentando en este siglo de modo, que hoy tiene 700 vecinos con más de 3@almas. No podrian susbsistir con sola la agricultura, siendo el término que poseen limitado á un quarto de legua entre los de Masanasa y Albal, y á un legua desde el de Torrent hasta la Albufera. Fué preciso buscar otros medios, y los hallaron en el lago, no para vivir con comodidad, sinó para mantenerse de algun modo a costa de sudores. Mas de 450 familias se ocupan ó en pescar en la Albufera ó á entrar con barcos á cortar los juncos, carrizos y enéas que allí crecen ; los quales reducen á haces y los venden á ocho reales el ciento, para camas de los ganados, ó para abonos de los campos. Tiénese por dichosa la família que posee un barco, y lo logra con solo el gasto de 40 pesos. ¡Que campo no presenta aquí la mísera sobriedad del pueblo para que los ricos de la capital gocen el deleyte de hacer felices muchas familias!. Los vecinos restantes ocupados en cultivar los campos viven también con estrechez, cuando no con miseria, á excepción de doce á veinte acomodados. Hay en el término 1100 hanegadas de huerta, tan hermosa y fèrtil como la contigua á los muros de la capital: riéganse con las aguas del Turia, y con parte de las de la fuente de la Rambleta. Las restantes aguas de esta fuente unidas á los muchos manantiales que brotan en sitios hondos, sirven para regar los arroces, que ocupan sin comparación más tierra que las huertas. No obstante que los arroces están a media hora de la poblacion, ni son frecuentes ni rebeldes las tercianes que se padecen, lo que atribuyo al curso de los vientos, que casi siempre vienen de levante y barren la atmósfera, llevándose las exhalaciones pútrides hácia los pueblos de la Ribera alta. No son en Catarroja los campos de arroz tan fértiles como en San Felipe y otros pueblos. Fructifican todos los años, però apénas dan un cahiz por hanegada. Sin embargo la cosecha total pasa de 2@ cahices; á que se añaden 600 libras de seda, 600 arrobas de aceyte, 700 cahices de trigo, algun poco maiz,bastante fruta y hortaliza.»
Fis ací el poble que a les acaballes del segle XVIII es troba Cavanilles en el seu viatge per tot el país Valencià. Un poble eminentment agrícola amb una part important de l’economia sustentada en la pesca a l’Albufera. Un terme ben regat i amb una varietat de productes realment impressionant que s'explica no només per l'autoconsum, sinó per la procimitat del poble a la capital del País i a lseu mercat...

Catarroja no s'acaba mai