La ‘jacquerie’ de 1801 i la Guerra contra el Francès

La Guerra del Francès, com és ben sabut, fou un important conflicte bèl·lic que cal emmarcar en les anomenades guerres napoleòniques que van afectar tot el continent Europeu durant el període en que Napoleó Bonaparte va governar el Primer Imperi Francès i que, en el fons, no van ser més que una conseqüència dels conflictes que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que es van perllongar durant tot el Primer Imperi. Entre l’arribada al poder de Napoleó a França, el 1799, i el 1802, van haver una sèrie de guerres conegudes com Guerres de la Revolució Francesa. Immediatament, el 1803, França entrà en guerra amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Les Guerres Napoleòniques van finalitzar el 20 de novembre de 1815, amb la derrota dels exèrcits de Napoleó en la batalla de Waterloo i la signatura del segon Tractat de París el 1815.

La Guerra del Francès es va iniciar el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. La invasió de la Península Ibèrica per part de les tropes napoleòniques s’inicià el 1808 amb l’entrada dels francesos i va concloure el 1814 amb el retorn de Ferran VII («el Deseado») al poder, el qual havia abdicat a Baiona. El conflicte va tenir lloc en plena crisi de l’Antic Règim, en un moment de revoltes i canvis socials.

La «jacquerie» de 1801

El 1801 va tenir lloc l’atac contra els comerciants francesos de la ciutat de València en el qual van intervenir molts llauradors de l’horta. L’aldarull (la «jacquerie») fou deguda, en un primer moment, a l’escassetat de queviures que va provocar la pujada dels preus. Pels carrers de la ciutat començaren a circular grups de llauradors amb capa que terroritzaven els veïns. València va tancar les portes per evitar el conflicte i els llauradors de Quart van respondre amenaçant la capital de tallar l’aigua de la séquia de Rovella. El conflicte s’estengué fora de València amb motiu del pagament dels drets senyorials a principi de la tardor del primer any del segle XIX. Fou així que els primers avalots de la «jacquerie» de 1801 s’iniciaren precissament a Catarroja i també a Alberic. Concretament, el 17 de setembre d’aquell any s’inicià a Catarroja un motí que amb molta facilitat s’escampà arreu del País Valencià. A la nostra comarca s’hi adheriran immediatament Silla, Beniparrell i Alcàsser el 20 de setembre i el 20 d’octubre tornà a avalotar-se Catarroja.

En el transcurs de la revolta camperola actuaren com a cap de colla dels amotinats Gregori Martínez (el famós «Pep de l’Horta») d’Alfafar, Pasqual Torà de Massanassa i un altre personatge desconegut anomenat «el Desertor» d’Alfafar. El més destacat de tots fou Pep de l’Horta, el qual trascendí l’àmbit de l’Horta Sud i el de la seua pròpia individualitat: d’una banda perquè jugarà un paper destacat a la resta de comarques avalotades, on convocarà al crit del cargol llauradors, alcaldes i arrendadors de censals per tal que es negassen a pagar els drets senyorials, i d’una altra perquè en molts casos es tractà d’un personatge imaginari que servia els pobles per allargar la revolta: «‘Pep de l'Horta’ era una figura imaginària encarnada ací i allà, per qui va tenir la gosadia de vestir-se de llaurador, cobrir-se amb barret i manta, i cridar en qualsevol enrenou nocturn que pagaria amb la vida qui partís amb el senyor. 'Fer el Pep', com van dir molts interrogats, és a dir representar la figura d'un heroi popular, és el que van fer els caps del motí (...). A nom seu es van cometre els aldarulls, es van prohibir les particions i es van cometre els atemptats com si es tractés d'un ésser real. »

La revolta afectà els pobles d’ambdues vores del Camí Reial de Xàtiva i les valls del Xíquer i del Magre, i val a dir que tot i el seu caràcter «primitiu» quant algunes formes que es van fer servir, la revolta estigué promoguda i finançada pels llauradors benestants i no la podem reduir a un motí de subsistències, tot i que els preus elevats de 1801 i els aldarulls a la capital hi van influir i, també, van ser aprofitats. Es tracta, ben segurament, d’una de les revoltes més importants, si no la més important a tot l’Estat ababs del 1808, abans de la Guerra del Francès. Com diu l’historiador Manuel Ardit: «Si hagués estat un moviment planejat i centralitzat des de València, els esdeveniments d'agost i setembre de 1801 constituirien sense cap dubteu la conjura revolucionària més important de la història espanyola anterior a 1808.»

La Guerra del Francès

Fou així que si bé pàcticament la majoria dels actes importants de l’aixecament contra el francès, contra els exèrcits napoleònics, esdevingueren a la ciutat de València, els llauradors de l’Horta tingueren un paper decissiu en la majoria de vegades en què es van produir fets violents o avalots.

L’origen de la revolta contra els francesos no difereix massa de l’anterior, si bé s’hi pot constatar una diferència qualitativa important: la direcció política del poble avalotat protagonitzada pels germans Bertran de Lis, els quals van portar el pes organitzatiu i la van coduir cap a objectius sociopolítics netament burgesos i antisenyorials.

Pel que fa a Catarroja sabem que el 5 de desembre les tropes franceses van trevessar el riu Túria comandades pel general Harispe. Avançaren ràpidament fins a Mislata, creuaren Torrent i arribaren al nostre poble on el general francès va establir el seu quarter general. Immediatament les forces d’un altre general gal, Habert, que operaven per Natzaret i els poblats marítims establiren contacte amb les tropes d’Harispe assentades a Catarroja. Així, els dos cosos d’exèrcit van avançar cap a la capital per estretar l’assatjament i bloquejar-la.

Acabada la guerra, i com a conseqüència del conflicte, quedaren un bon nombre de roders a tota la nostra comarca i arreu del país. Concretament sembla que l’Horta, malgrat la seua proximitat a la capital i el fet d’estar situada en una planura sense grans accidents geogràfics, exceptuant, en tot cas, les estibacions de la Serra Perenxissa, fou una zona amb una elevada densitat guerrillera, registrant-se execucions a Silla i Paiporta, pobles d’on serà una de les partides més famoses, la de Gregori Martínez d’Alfafar, abans conegut per Pep de l’Horta.

Amb la crema de la contribució a València el 16 de maig de 1814 es posà pint i final a l’assaig revolucionari que acabà amb el colp d’estat de Ferran VII el maig de 1814.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els Fonaments de l’Horta Albufera contemporània, de Vicent Olmos, pubicat per l’Ajuntament de Catarroja el 1983].

Els vertiginosos aterraments de l’Albufera

Plànol J. B. Romero (1761)

Un dels processos econòmics de major abast de tot el segle XIX i dels primers anys del XX als termes riberencs de l’Albufera fou, sense dubte, la usurpació generalitzada de terres al llac en benefici del conreu marjalenc de l’arròs.

Encara que el gros del volum d’aterraments efectuats a la frontera del llac es va dur a terme bàsicament al llarg del segle XIX, no hem de desdenyar la forta modificació que es va operar en aquest indret ja des del segle XVII, a finals del qual, i molt premonitòriament, Carles II dictà una provisió ordenant «que ninguna persona se atreva a labrar o hacer labrar tierras de la Dehesa, inslas límites de dicha Albufera, bajo la pena de perder las bestias y los artefactos y lo que hubiese sembrado, y 50 libras, y en caso de no poderlas pagar, 6 meses de cárcel». I les ocupacions s’incrementaren al segle XVIII, durant el darrer terç del qual abunden els establiments, tal com es pot comprovar a la documentació procedent de la secció Batllia-Albufera de l’Arxiu del Regne de València on, sense ànim d’exahustivitat, i només a tall d’exemple, queda manifesta la freqüència i intenistat dels nous establiments en les fronteres del llac.

Així, trobem que el 1777 estableixen terres: Josep Olmos de Blas (1 cafissada a la partida de la Séquia del Fus en la frontera de Massanassa), Ignasi Serra (50 cafissades en la partida del Bony de Catarroja), Lluís Gisbert (8 fanecades en la partida del Fus de Massanassa), Francesc Olmos (4 cafissades en la partida del Fus de Massanssa), i Josep Maquinar Mollinedo (50 cafissades en la partida del Port de Catarroja); el 1780 ho fan Vicent Sebastià (6 cafissades en la partida de la Séquia Nova de Catarroja), Antoni Serra (una porció indeterminada en la partida de la Séquia del Fus de Massanassa i 60 cafissades en la frontera d’Albal), Ignasi Serra (un tros, també indeterminat, a la partida de la Séquina Nova de Catarroja i una «porció» a la partida del Bony, tamb de Massanassa); el 1791, ho fan Antoni Gimeno i Batiste Carbonell (3 cafissades a la partida de Villal de Silla)tida del Corralé de Catarroja); el 1785, Vicent Cassany (3,5 fanecades a la partida del Canal de Catarroja); el 1790 Vicent Serrador (2 cafissades a la partida de Mill de Silla), Andreu Alapont (6 fanecades, també a la partida de Mill de Silla), Josep Sastre (1 cafissada a la frontera de Silla), i Josep Olmos (una quantitat de terra indeterminada a la partida del Corral de Massanassa); el 1791 ho fan Antoni Gimeno, Batiste Carbonell i Vicent Saragossà (3 cafissades a la partida de Villal de Silla), Miquel Ballester (4 fanecades a la frontera d’Alfafar), Joan Badia (4 fanecades a la frontera de Catarroja); el 1792 trobem Antoni Planells (sense determinar, a la frontera de Silla), Francesc Serrador (3 cafissades a la frontera de Silla); el 1896 Antoni Puchades i Vicent Miralles (12 jornals a la partida d’Exarcs d’Alfafar), i Josep Ferrer (2 cafissades a la partida de l’Alter de Silla); finalment, el 1797 ho faran Joaquim Puchades, Batiste Alfonso i Joaquim Ballester (estensió sense determinar a la frontera d’Alfafar), i Lluís Gavarrot (també sense determinar l’extensió, a la partida del Saladar de Silla). Es veu clarament que durant aquests vint anys (1777-1797) es tiren endavant una gran quantitat d’aterraments i es modifica notablement el paisatge.

A tall d’exemple, també, podem remarcar el potencial d’atterrament d’algunes famílies, com ara els Serra de València, un dels quals, Ignasi, cabriter, era arrendador del delme del Pa i del Vi d’Albal, l’any 1781, per l’import de 1.100 lliures, mentre que Antoni Serra és arrendador dels fruits de les fronteres de l’Albufera a Massanassa, de l’any 1786 al 1789, arrendament que aconseguí pagant 1.470 lliures i 10 sous (1786), 1.750 lliures (1787), 1.650 lliures (1788) i 1.500 lliures (1789), respectivament, amb una disminució els darrers anys del preu de l’arrendament degut a les males collites, tal com es pot constatar a la documentació de l’època: «los arrozes en el presente tienen muchas quiebras». Igualment hem de fer constar els Ballester o els Puchades d’Alfafar, o els Serrador de Silla.

Així, els inicis dels aterraments, considerats en termes de magnituds importants, els hem de situar, com hem vist, al segle XVIII, i afecten tota la ribera de l’Albufera. Altrament, durant els anys d’aquest últim terç de segle es publiquen un seguit de «Memorials per a la venda de terres als límits de l’Albufera» (1777, 1780, 1781, 1783, 1785, 1790, 1791, 1792, 1796, 1797 i 1799) on es revela novament l’abundància de canvis, així com l’alteració dels límits del llac. La conseqüència d’aquest vertiginós procés d’aterraments serà, lògicament, un fort descontrol en els limits dels camps de nova creació.

Val a dir que el qualificatiu de «vertiginós» no és gaure exagerat si tenim en compte la presa que hom tenia en convertir les terres marjalenques incultes en terres conreades, amb perill de pèrdua del camp si no és reduït en el termini de sis anys. Les condicions per a instal·lar-se a la frontera, després de sol·licitar-ho el propietari (o el futur propietari) eren les següents: només es trasllada el domini útil, reservant-se el senyor i els seus successors el domini major directe; obligació de l’arrendatari de reconéixer-li al senyor el dret de lluïsme i fadiga; obligació de reduir la terra a conreu en sis anys; obligació de donar pas als circumveïns; denegació de vendre terres sense llicència, quan és el lluïsme 1/10 del preu de venda; obligació de no desaiguar les terres de l’aigua de l’Albufera, encara que s’inunden, ni ho puguen impedir, i obligació de pagar 1/8 de grans i fruits, sota pena de comís en cas de transgressió d’alguna d’aquestes obligacions.

Tampoc no podem oblidar que les modificacions introduïdes no són la incorporació de grans quantitats de terra sobre els aiguamolls i les aigües albuferenques només, sinó que hom ha de crear «ex novo» tota l’estructura que haurà de permetre el conreu dels nous camps, com ara les sénies (que posteriorment seran motors de vapor) i les conduccions d’aigües (séquies, sequiols, escorredors, etc.), imprescindibles i costosos.

Serà, però, al segle XIX quan el procés adquirirà unes dimensions impressionants, de forma que ingents quantitats de terra albuferenca s’esdevé marjal, passant de «4.094 hanegadas (341 hectáreas de arrozal) a fines del XVI, a 16.940 hanegades (1.411 hectáreas de arrozal) en el siglo XIX y a 29.892 (2.491 hectáreas) en el XX (sin incluir Sedaví)», a pesar de les polémiques, de vegades virulentes i tot, sobre la seua conveniència o perjudici. Amb gran esforç econòmic i humà, doncs, els nostres llauradors van teixint tot els sistema econòmic de l’arròs que funciona amb crisis i relatives properitats fins l’actualitat.

El procediment per a l’adquisició de terrenys i la seua conversió en propietat privada no serà, com he mvist, gens complicat, bastant en aterrar el terreny i cursar posteriorment una senzilla sol·licitud que no comtemplava gaires exigències. L’abundància de demandes ve acreditada per la copiosa documentació sobre adjudicació de parcel·les, per les legitimacions que s’han de presentar després de l’adjudicació, o per les constants medicions que s’hi practiquen dels límits del llac, que persistiran fins al segle XX.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els fonaments de l’Horta-Albufera contemporània, de Vicent Olmos, editat el 1983 per l’Ajuntament de Catarroja].

Els catarrogins represaliats pel franquisme

Ja he deixat dit que el 1987 l’Ajuntament de Catarroja publicà el treball Catarroja, 1936-1939: insurgent i administrada, d’Agustí Colomines, que havia resultat guanyador del Premi Benvingut Oliver d’Investigació Històrica del 1986. Colomines, seguint el llibre de Vicent Gabarda, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), incideix sobre les víctimes de Catarroja durant la guerra i durant el franquisme, és a dir dels morts dels dos bàndols enfrontats, per dir-ho d’alguna manera. En aquest ‘post’ tractaré sobre els assassinats pel franquisme i en una propera nota ho faré sobre els morts durant la guerra com a conseqüència dels fets revolucionaris, que el règim franquista va embolcallar en la famosa llegenda de «caidos por Dios y por España».

Acabada la guerra, els executats pel franquisme ho foren bàsicament acusats per dos motius: per haver comés delictes a l’avantguarda o a la reraguarda, units als odis personals, les disputes i les delacions, i pel fet d’haver ocupat un càrrec destacat en les institucions locals; i per delictes d’oposició al nou règim, bé hagués estat armada, bé de caire polític.

Dels dotze afusellats de Catarroja que esmenta Gabarda, onze ho foren per la primera raó i només un fou afusellat per la segona, Victorià Benedito Clemente que, en realitat no era de Catarroja, sinó de Silla. Aquest, juntament al seu germà, Josep Benedito Clemente i Josep Arévalo Gil, van ser afusellats a Paterna el mateix dia (16 d’abril de 1947), acusats d’haver col·locat una bomba a la via del tramvia. Així, doncs, tret Benedito, de catarrogins en van ser afusellats onze. Tres dels quals eren dones. Pel que fa a la militància política dels asassinats, sis eren, o havien estat, de la CNT (Carme Martínez Fortea, Francesca Ballester Nogueres, Bàrbera Morellà Ribes, Miquel Alfonso Raga, Lluís Alapont Peris i Manuel Tomàs Chardí), un de la FAI (Josep Cases Olmos, l’home de Francesca Ballester), un del PSOE (Salvador Chirivella Verdaguer), un de la UGT (Enric Tomàs Vàzquez), i un d’Esquerra Republicana (Emili Chaqués Pechuan).

En quatre casos es tracta de membres del Consell Municipal de Catarroja: Salvador Chirivella, Josep Cases (que havia nascut a Massanassa), Emili Chaqués (que en deixar el càrrec s’havia traslladat a València i va ocupar la direcció de la presó instal·lada en un vaixell ancorat al port de València), i Enric Tomàs, el darrer alcalde republicà que, tot i que havia issat la bandera monàrquica en acabar la guerra, no es va deslliurar del patíbul. La resta dels afusellats tenien professions diverses: Mestresses de casa (3), llauradors (3), comerciants (2). L’edat dels executats oscil·là entre els 31 anys el més jove i 57 anys el més gran.

Catarroja no s’acaba maiaranquista t la guerra cnaris, nseqllauradors (3)el patpal de Catarroja (Salvador Chirivella, Josep Cases, Emili Chaqu

Catarroja i la revolució de 1868, ´La Gloriosa´

Catarroja jugà un paper important en la revolució de 1868, un esdeveniment que des de la perspectiva «local» permet veure a ran de terra els processos de trencament políticosocials, front a la massa vegades interpretada tendència a sobrevalorar els aspectes continuistes referits als poder locals. Així, vista des de la comarca de l'Horta, la «Gloriosa» se’ns presenta com un tombant, com una cruïlla de dinàmiques socials i politiques que s’endinsen en el segle XIX. La Junta Superior Revolucionària de València es va constituir a les onze de la nit del dia 29 de setembre, tot definint-se com a «sobirana i independent» de qualsevol altre poder de la península. Els seus vint-i-cinc membres es repartiren per igual entre progressistes i republicans, mentre que els unionistes van quedar exclosos a causa del seu descrèdit i per manca de suport. La Junta, entre altres mesures, com ara la dissolució de la Diputació i el Consejo Provincial, acordà destituir els ajuntaments governats pels moderats. Aquest fou el tret de sortida. Els dos o tres dies següents es va estendre el moviment revolucionari i començaren a arribar als pobles les actes d’adhesió. El dia 30, Peris i Valero, empés per l’emoció i per la massiva presència popualr al carrer, arrancà des del balcó del palau del Temple la flor de lis de la bandera monàrquica espanyola i llançà al carrer el bust d’Isabel II, mentre la gent demanava a crits l’Himne de Riego.
Als pobles de l’Horta el pronunciament i la constitució de les juntes revolucionàries es va produir entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre. El procés fou el següent: Francesc Llorens i Torres, un propietari catarrogí, comissionat i home de confiança de Peris i Valero, arribava als pobles i destituïa l’anterior ajuntament. Si la iniciativa ja s’havia produït, com passava en més d’un cas, Llorens era qui la confirmava. Les juntes locals revolucionàries que es contituiren a l’Horta ho van ser, en la majoria dels casos, per designació de Llorens, com va passar, per exemple a Torrent i a Catarroja, els dos pobles més importants. La substitució dels polítics locals anteriors, del període moderat, era sempre gairebé total, a excepció del cas de Catarroja, on l’ajuntament ja era controlat abans pels progessistes i on Llorens, que era regidor, va passar a ser primer vicepresident, mentre que Pasqual Fortea es mantenia com a alcalde. El model catarogí és important pel paper destacat dels progressites locals, però també per la seua presència a tota la comarca. Un partit progessista, procliu a la insurrecció, fou el principal protagoista de la Gloriosa a l’Horta.
En les actes de les juntes pren un especial protagonisme la participació popular i el seu soport a la causa. El poble era present «en massa» acompanyant les partides i l’esdeveniment incloïa música, coets, volteig de campanes, etc. Era una festa... A Silla, per exemple, s’havia pres declaració a Llorens i aquest havia declarat: «que cuando llegó al pueblo con su Partida encontró al vecindario en conmoción y entregado al desorden sin autoridad que lo contuviese, viniendo con ello a demostrar que no existía junta alguna, o que caso de existir carecía esta de fuerza moral para sostener el orden. Conforma el señor cura al alzamiento promovido por el Sr. Llorens y solicitado de este, según informa del mismo, que procurara apaciguar aquel desorden y ponerle a cubierto com a otras personas de nuevos atropellos, petición que le dirigieron el Secretario y algunos otros vecinos.»
En els processos de constitució de les Juntes destaca, sobre qualsevol altre punt, les referències a la llibertat i al principi de sobirania nacional, com també les referències a la noció de progrés, vinculada a les idees de nació o de liberalisme. El crit «¡Abajo los Borbones!» només apreix per regla general, val la pena remarcar-ho, on el moviment és impulsat o confirmat per la partida de Llorens. No a tots els municipis seguiren una trajectòria semblant. A Catarroja, per exemple, les propostes republicanes ven tenir un èxit absolut, mentre que a Torrent hi va haver un major control de la vida política per elements més conservadors, tot i que sempre encapçalada per cares noves.
Així, el 2 d’octubre de 1868, Francesc Llorens i Torres, comissionat per Peris y Valero, nomena per a la junta local els membres de l’ajuntament catarrogí, del qual ell mateix en feia part. Els dies següents (actes de 2, 4, 6, 8 i 11 d’octubre) es procedeix a destituir empleats i reemplaçar-los per partidaris del moviment revolucionari. Al document, el secretari de la Junta revolucionaria de Catarroja, Vicent Faus i Alonso, alça acta de la reunió que té lloc a la Sala Capitular de la Vila, alhora que passa «á manos de esa junta superior revolucionaria para su aprovación, copia certificada de las actas celebradas de nombramiento de junta revolucionaria de esta población, destitución y nombramiento de empleados, cuyos cargos han recaído en personas adictas al actual Gobierno, por constar de público haber tomado las armas en favor del movimiento revolucionario. Catarroja, 9 de octubre 1868.», amb l’assitència del capellà del poble, Joan Baptista Soriano i Pons. La reunió es dóna per finalitzada amb la signatura de l’acta per part de «los que saben»: Francesc Llorens = Joan B. Soriano = Pasqual Fortea = Isidre Codoñer = Llorenç Chirivella = Antoni Guillem = Salvador Baixauli = Josep Hervàs = Joan Baptista Hervàs = Joaquim Olmos = Vicent Alapont = Ferran Luz = Francesc Chirivella = Peregrí Lacàmara.» El document, com és habitual, mostra al marge el nom dels qui conformen el consitori: Pasqual Fortea = Francesc Llorens = Isidre Codoñer = Ferran Luz = Llorenç Chirivella = Antoni Guillem = Vicent Martí = Salvador Baixauli = Josep Hervàs = Miquel Torres = Joan Baptista Hervàs = Joaquim Olmos = Vicent Alapont = Francesc Chirivella = Peregrí Lacàmara», així com dels càrrecs que hi ocupen: Presidente: Pasqual Fortea Ricart / Vicepresidents: Francesc Llorens = Isidre Codoñer / Vocals: Ferran Luz Peña = Llorenç Chirivella = Antoni Guillem = Vicent Martí Barrachina = Salvador Baixauli = Josep Hervàs Alfonso = Miquel Torres Guillem = Joam Bautista Hervàs = Joaquim Olmos = Vicent Alapont = Francesc Chirivella = Peregrí Lacàmara. El document continua amb actes referents a dies posteriors.
El dia 18 d’octubre, la Junta local es reuneix amb alguns veïns del poble i es transforma en ajuntament revolucionari. La reunió la presideix el president, Pasqual Fortea i Ricart. En aquest cas, els asistents, aplegats també al marge del document en dos epígrafs separats, són els següents:
Membres de la Junta: Pasqual Fortea, Francesc Llorens, Isidre Codoñer, Llorenç Chirivella, Vicent Martí, Miquel Torres, Joan Baptista Hervàs, Joaquim Olmos, Vicent Alapont, Francesc Chirivella, Peregrí Lacàmara, Ferran luz i Salvador Baixauli.
Veïns: Miquel Ramon, Isidor Luz, Francesc Raga, Joaquim Fortea, Vicent Hervàs, Francesc Penella, Diego Chulvi, Pasqual Chirivella, Joaquim Puchalt, Marià Martí, Vicent Fortea, Joan Baptista Luz, Pasqual Puchalt, Josep Antoni Mas, Salvador Costa, Vicent González, Manuel Peña i Salvador Ramon.
Finalment, l’acta acaba amb el nomenament del nou Ajutament revolucionari de Catarroja que queda constituït de la següent forma: Pasqual Fortea Ricart (alcalde), Francesc Llorens Torres i Isidre Codoñer Chirivella (vicepresidents), i Ferran Luz Peña, Llorenç Chirivella Ricart, Antoni Guillem Guillem, Vicent Martí Barrachina, Salvador Baixauli Cases, Josep Hervàs Alfonso, Miquel Torres Guillem, Joan Baptista Hervàs Puchalt, Joaquim Olmos Marqués, Vicent Alapont Chulvi, Francesc Chirivella Ricart i Peregrí Lacàmara Martí (regidors).

Catarroja no s'acaba mai

[Nota: He seguit la informació al llibre Trencament polític i canvi social. Elemtns per a un esquema de l’evolució política de l’Horta Sud (c.1860-c.1905), de Ferran Archilés, Otília Martí i Manuel Martí, treball que fou guardonat amb el Premi Benvingut Oliver d’Investigació del 1994, i editat en la col·lecció Josep Servès, de documentació i recerca, pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Catarroja el 1995. Tota la documentació citada es pot consultar a l’Arxiu de la Diputació de València.]

La Cultura a l'Horta Sud en el tardofranquisme

La cultura jugà, com no podia ser d’una altra manera, un paper rellevant en la lluita d’oposició al franquisme. A l’Horta Sud, la institució més veterana fou el Club Cultural de Picassent organització nascuda en la dècada dels seixanta del segle passat i que durant anys va publicar la revista «Raons». També tingué la seua importància el Cercle Ramon Muntaner, de Xirivella, entitat que, com l’anterior, comptava amb una publicació pròpia («La Closa»). L’Alcota de Quart es va distingir per l’organització de les festes del 9 d’Octubre, mentre que l’Organització Cultural de Catarroja convocà durant els primers anys —fins que van ser assumits per l’ajuntament— els Premis Vila de Catarroja. Les Aules de Cultura de Benetússer, Alfafar i Sedaví van acreditar abastament la seua experiència en le muntatge d’exposicions. Les organitzacions culturals d’Albal (OCA) i Paiporta (OCP), juntament amb la Tio Canya de Picanya i Amics de la Cultura de Silla, entre altres, van fer un gran esforç per difondre el valencià, l’ecologisme, la història, l’antropologia, l’art, etc., de la comarca. Pel que fa a l’actuvitat teatral cal recodrdar el grup El teló d’Aquiles, de Massanassa, i en el camp musical es obligatori citar el Primer Cicle de Cançó Valenciana-Catalana-Balear celebrat el 1977 al nostre poble, quan encara era alcalde del poble Joaquín Pedro Vila. L'edeveniment tingué lloc al saló que hi havia a la primera planta del nou edicifi de l’església de Sant Antoni que havia substituit una dècada anterior l’ermita del mateix nom, on van actuar —ho recorde perfectament— Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, mentre que l’actuació de Lluís Llac fou prohibida per ordre del Govern Civil. Els anys anterior a la constitució de les entitats culturals esmentades van donar protagonisme als Consells Populars de la Cultura que, si bé van existir a la quasi totalitat dels pobles de la comarca, els qui més es caracteritzaren per la seua activitat constant foren els de Silla i Torrent. Així mateix es van celebrar cada any un bon grapat de certàmens culturals a banda de nombroses exposicions de tota mena. I ací, cal fer esment com a referent comarcal del Primer Simpòsium d’Història de l’Horta-Albufera (1984), precedent del que serien en anys successius els congressos d’Història de l’Horta Sud, amb exposicions de pintura, cartografia, arquitectura comarcal, etnografia, arqueologia i un parell de representacions teatrals, un concert de música clàssica, conferències, projeccions de cinema, volteig de campanes, exhibició de danses, etc., que acompanyaren les sessions científiques que van tenir lloc a Silla sota la presidència acadèmica del meu mestre Sebastià Garcia Marttínez i l’honorífica de Joan Fuster.

Catarroja no s'acaba mai