El Llibre de Comptes del
Consell de Catarroja cobreix un període cronològic molt breu, inferior a una
dècada (1652-1658). D’aquests anys, però, a través de l’anàlisi de les partides
de comptabilitat municipal, els registres del llibre ens acosten a la vida
social, política i econòmica del poble, a la seua toponímia, etc. En aquest
cas, tratarem sobre el reg, un tema —la distribució de la sempre escassa
quantitat d’aigua disponible— que ha produït un teixinat de séquies, sequiols i
recs que, dotats d’un sistema altament especialitzat (l’atandament) ha permés
repartir el sempre escàs líquid amb la major eficàcia possible. El regatge és a
la base de l’explotació d’una important porció de terres del poble, tot i que
amb moltes excepcions ja que al segle XVII el secà ocupava una part estimable
del terme. Una part important de la vida econòmica, així com de les relacions
socials de veïnatge depenia, doncs, del correcte i harmònic funcionament d’un
sistema complex de repartiment de les aigües, del qual es derivaven impostos,
càrrecs municipals, enfrontaments i despeses. Unes despeses que arriben a sumar
uns percentatges ben elevats del total dels pressupostos anuals del Consell
municipal. És a partir de l’anàlisi de les partides del llibre de comptabilitat
que ens aproximarem a la xarxa de reg de la Catarroja sis-centista.
El primer dels elements amb
què ensopeguem és el barranc que divideix els termes de Catarroja i Massanassa,
que a la documentació es descriu de diverses maneres: barranc de Torrent,
barranc de Catarroja o, simplement com a barranc. Aquest cabal d’aigua ofereix
una imatge d’ús constant, present en les partides comptables que anoten
despeses per netejar-lo i, amb especial interès, trobem les que informen que
hom hi llaurava i que tenia en conreu aquelles terres. Concretament les
anotacions sobre els treballs al barranc es concreten a cultivar-lo, cremar
brossa i llaurar. El concepte «conreu» l’hem d’entendre, doncs, tant en la seua
accepció de treball agrícola normal com en la constant neteja per tal de
mantenir-lo en bon estat.
Una altra denominació que
rebia el barranc de Catarroja era la de riu sech de Catarroja, de forma que
quan l’escrivà del poble anota «riu» en el Llibre de Comptes pot moure a una
certa confusió, ja que pagar «als que feren faena en lo riu lo primer dia» es
pot referir tant a les funcions de conreu del barranc com a treballs realitzats
al riu Túria, potser al voltant de l’assut d’on pren l’aigua la séquia de
Favara. És evident la importància de la relació del poble amb el riu a través
de la séquia, a la qual «pujaven» els guardes, especialment el guarda major, a
realitzar les tasques normals de vigilància. Una missió específica de la Guarda
era que «tantes quantes vegades tindran gràcia concedida els brasos atandats
(...) que córrega y custodixca la céquia des del bras de Rauchosa fins lo fi de
la céquia (...) per quant en los dits dies és precís que no desampare la
custòdia del Asut, y necessita la céquia també de persona que guarde els brasos
dels Regants de aquella», la qual missió es complia mitjançant la inclusió d’un
guarda nou, una qüestió que enllaça directament amb les «gràcies», que són
concessions especials d’aigua: «el concedir gràcies a alguns brasos és en lo
dia de la sehua tanda en què té dret, o porció de aygua, y que en lo dia que se
li concedeix gràcia, a més de esta, cada hu dels brasos anteriors li dóna part
de la que li toca», la qual concessió s’atorgava «a fi de remediar en comú
totes les necessitats que y aurà en lo tal bras». Al Llibre de Comptes abunden
les partides al·lusives a la demanda i despeses de les gràcies, amb consignació
de força despeses de sol·licituds de gràcies, sobretot a causa de les pluges
produïdes entre la petició i la concessió de la gràcia. Les gràcies no sempre
es concediem, segons que podem llegir en alguns dels enunciats: «que no volia
concedir-nos gràsia», o bé «que no vingué aygua y estava demanada». Unes
negatives que provocaven friccions i que, sovint, arribaven als tribunals.
És clar que tot aquest
sistema de guardes, gràcies, etc. es refereix a l’aigua procedent del Túria, és
a dir de la séquia de Favara, autèntic cor del regatge del terme de Catarroja.
Favara, doncs, rebia constants atencions per part del poble, materialitzades,
per exemple, en la paga de la guarda per fer front a la qual es cobrava
l’impost del guardianatge. Així mateix, el sou del séquier, els impostos, les
taxes i les cedes s’havien de pagar per tal de satisfer les nombroses despeses
que generava la cura i neteja de la séquia, tant les que podríem considerar normals,
entre les quals destaquen les escures constants que s’hi practicaven o també
les tandes, com les despeses extraordinàries, entre les quals és important la
realització de les visures (inspeccions), tot i que, de vegades, aquestes
visures afectaven uns altres braços de la séquia, com el de Massanassa, el
partidor del qual també volia controlar el poble, sobretot en moments de
contenciós. Per al cobrament de les càrregues que contribuïen a la satisfacció
d’aquestes pagues, el poble comptava amb un col·lector dedicat a aquesta
funció.
Catarroja, a més, tenia
unes altres possibilitats de reg per atendre la resta de terres regables. En
primer lloc hi havia la séquia del Lloch, la qual no apareix al Llibre de
Comptes, però si que ho fa abundantment als protocols notarials de l’època, on
trobem que «travessa les partides del Secar i del Barranc». Una altra de les
séquies, o millor una altra de les
denominacions d’un dels braços de Favara, és la séquia del Molí, font
energètica del molí del poble, del molií del senyor, el qual hi rebia aigua i
embrutava la séquia, de manera que el Consell pagava anualment un parell de
jornals «d’escurar la séquia del Molí». A la marjal hi havia la séquia Nova, al
costat del camí de l’Alter i força vinculada amb la séquia del port, terreny de
terra campa i vinya. En contrapartida amb aquesta hi havia, és clar, la séquia
Vella, la qual passava per l’olivar del senyor del lloc.
La séquia Mitjana, referida
també a diversos protocols notarials, se situava a l’horta del terme de
Catarroja. Els límits de les terres que regava anaven del Camí de l'Almudaina fins a
la séquia. Una altra séquia important era la que servia de frontera amb Albal,
la coneguda com a séquia d’Albal, situada a la Partida del Rajolar, al costat
del camí de Picassent i del camí del Rajolar, des del tram que va de Favara a Albal, a
partir del qual rep la denominació de séquia de les Canals d’Albal.
Finalment, i també
especialment important, tenim la séquia de la Rambleta, denominada també séquia
de la Font, que travessava la partida de Cortés, i regava terra moreral, de la
qual ja hem parlat en un «post» anterior («La Rambleta i el Port Vell de Catarroja»). Els seus estatuts es redactaren amb la intenció de resoldre un bon
munt de friccions produïdes pel constant problema d’unes minses disponibilitats
d’aigua i l’interès dels regants per apropiar-se-la en benefici propi, «atenent
y considerant que no hi à forma y asiento per al regiment y bon govern, així de
la dita séquia y Fonteta com de l’aygua que de ella es percibix per a
repartir-la entre los regants quieta y pacíficament, sense inquietuds no
digressions». L’agitació que revelen aquestes frases indica que la situació social
finisecular no era tan pacífica com s’ha vingut atribuïnt al període
neoforalista, o que almenys cal matisar, tot i que, evidentment, les friccions
dels regants catarrogins no són comparables, ni de bon tros, als greus
conflictes de la Segona Germania, produïts onze anys després.
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta
del llibre Administradors i administrats.
Introducció a l’economia i a la societat de Catarroja del sis-cents (1652-1658),
de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les Publicacions de la Biblioteca i
l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep Servès, de documentació i recerca,
l’any 1987].
