 |
| Convent del Carme de Tomàs Vicent Tosca |
Si bé l’Ajuntament e
Catarroja, durant anys va editar una col·lecció de llibres d’història que es va
aixoplugar sota el nom de «Josep Servès, de documentació i recerca», potser no
són gaires els catarrogins que tenen notícia de qui fou aquest personatge
nascut a Catarroja el 1696. Efectivament, al volum segon de la seua obra Escritores del Reyno de Valencia,
publicada per Vicent Ximeno el 1749
als obradors de Josep Estevan Dolz,
a València, trobem la notícia del naixement a Catarroja, el 25 d’abril de 1696,
de Josep Servès (1696-1765). El
llinatge Servès no és gaire corrent al poble, tot i que apareix en un cens de
població elaborat el 1646, on hi consta una «viuda Na Servès», la qual també és nominada al Llibre de Comptesdel Consell de Catarroja («de professió herbassera») i a un procol notarial, on
s’especifica que la viuda Na Servès va estar casada amb Ambròs Servès, herbasser. Si tenim en compte les poques anotacions
on apareix el cognom, podríem inferir que aquest matrimoni format per Ambròs
Servès i la seua esposa podrien haver estat avantpassats del nostre personatge
que el 12 d’octubre de 1710, als 14 anys doncs, va ingressar al Convent de laMare de Déu del Carme de València, on dos anys més tard, exactament el 3 de
maig de 1712 va professar («En 3 de mayo 1712 profesó Fra Joseph Servès,
chorista, de Catarroja. No hizo testamento»).
La relació del Convent del
Carme de València amb Catarroja es pot rastrejar, per exemple, pels censals que
aquest convent té carregats a diversos catarrogins ja, com a mínim, des del
segle XVI. Una vinculació que proseguirà segles després, almenys fins al 1680,
data on trobem un document que ens parla de la vinculació del mateix Servès. El
document, custodiat a l’Arxiu del Regne de València indica que: «Juan Bautista Díez, quando se cargó el
censo a favor del Convento del Carmen de Valencia, recibido por Jorge Vicente Sanchis, notario, en 20
de agosto 1680, poseía las tierras siguientes: Primo, un pedaso de tierra
moreral en Catarroja, otro en término de Albal, otro al camino dicho de tal, de
lo que dará razón el padre del Padre Maestro Servès.»
Fos com fos, si Josep
Servès professà ben jove, fou ben jove també que assolí la titulació de Mestre
en Arts, l’any 1718 sota el vicerectorat del Pare Tomàs Vicent Tosca (1651-1723). I només dos anys després, el 21
d’agost de 1720, signà les oposicions a la Càtedra Antotomista, a la qual
oposità el 6 de setembre del mateix any, segons que consta al Libro de oposiciones de l’Arxiu de la
Universitat de València.
El 1738, el catarrogí fou
elegit prior del convent, en nom del qual va participar com a soci primer en el
Capítol General dels Carmelitans celebrat a Roma del 14 de maig al primer de
juny del mateix any de la seua elecció. Més endavant, el 25 d’abril de 1744,
quan tenia 48 anys fou elegit Provincial de la d’Aragó, un càrrec que ocupà
tres anys, exactament fins el 28 d’abril de 1747. Onze anys després, el 15
d’abril de 1758 és novament elegit com a Provincial de l’orde, càrrec que
aquesta segona vegada ocupà fins al 10 d’abril de 1761.
La documentació del Convent
del Carme ens revela viatges, alguns llargs, que Servès realitzava per predicar
(«Me entregó el Maestro Joseph Servès quando se fue a predicar la Quaresma de
San Nicolás de Alicante, 47 libras, 17 sueldos, 1 dinero»), una funció en la
qual va adquirir força notorietat. Tot i això, només dos sermons del carmelita
van ser portats a l’estampa. El primer, imprés l’any 1746 (Oración Panegyrica del Sapientíssimo Evangelista San Lucas...), fou
publicat gràcies al mecenatge d’un anónim «devot», el segon (Recíproca exaltación entre Diós
Sacramentado..., fou sufragat pel Convent del Carme, on fou pronunciat.
Josep Servès va morir el
1765, segons la notícia que trobem a l’Arxiu Històric Nacional: «Nuestro Reverendísimo
Padre Maestro Fr. Joseph Servès murió en Valencia en 16 de octubre.»
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta
de l’article «Josep Servès: entre el barroc i la Il·lustració», d’Antoni López
i Vicent Olmos, publicat a ATCA, 4
(1995)].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada