Al segle XVII, i des de
molt abans, la séquia de la Rambleta de Catarroja, denominada també a la documentació séquia
de la Font, travessava la partida de Cortés i regava terra moreral. Els
capítols de la séquia delimiten amb precissió l’abast del domini del regatge
que posseïa la Rambleta. En el punt quart es deia: «Que se entenguen regants de
dita séquia y Fonteta tots los hereters que hi à del partidor del pont del
Maestre envés lo terme de Albal, y de allí en avant no puixa pasar a l’altra
banda, és a dir a la part envés lo terme de Catarroja se entenga tindre rech de
dita séquia tots los camps que tenen rech de banda de séquia fins lo partidor
de Fèlix Simeon y no puixen pasat
l’aygua de allí en avant, rompent marge del camp que estarà a banda de séquia».
I el capítol sisè ens informa que: «se entén tindre rech en dita séquia y Font
de Bras que pren del damunt dit partidor fins lo camp de Jaume Domingo, el
olivar dit del Port y els que afronten en este bras y séquia; no tinguen rech
los que afronten dita séquia envés lo barranch, sinó els que afronten en dita
séquia a la part de l’Alter. Els límits de les terres regades per aquesta
séquia són, doncs, ben clars: a una sola banda (la meridional) fins que la
séquia arriba a la ratlla d’Albal, a partir de la qual només tenen dret a reg
les terres septentrionals orientades cap a Catarroja fins arribar al partidor
de Simeon; a partir d’ací només tenen dret a reg les terres del sud, és a dir
les orientades cap a la partida de l’Alter, fins a l’Albufera, i només la primera
línia de camps.
Es evident que aquests
estatuts es redactaren amb la intenció de resoldre un bon munt de problemes
produïts per la constant minsa disponibilitat d’aigua i per l’interès dels
regants per apropiar-se-la en benefici propi; «atenent y considerant que no hi
à forma y asiento per al regiment y bon govern, així de la dita séquia y
Fonteta com de l’aygua que de aquella es percibix per a repartir-la entre los
regants quieta y pacíficament, sense inquietuts ni disgressions»; l’agitació
que revelen aquestes frases indica que la situació social finisecular no era
tan pacífica com generalment s’atribueix al període neoforalista. Les friccions
dels regants catarrogins no són comparables, ni de bon tros, als greus
conflictes de la Segona Germania (produïts el 1693), però resulta indubtable
que la tranquilitat social i política regnant era, almenys localment,
matisable.
La lectura d’aquest
document ens porta a la localització exacta del port antic de Catarroja,
situat en un lloc diferent de l’actual. En efecte, el curs de la
séquia de la Rambleta condueix a «l’olivar dit del Port», segons acabem de
comprovar. La primera conclusió fa pensar que el port esmentat es troba al
final d’aquesta séquia, aproximadament a la partida de l’Alter. Gaspar d'Escolano
(1560-1619), en parlar de Catarroja, es refereix a una séquia, que qualifica de cabdalosa, i «una más
que mediana fuente de agua dulce que nace en el campo de Catarroja, y se va
engrossando della una acequia, que al cabo de quinientos metros comiença a
ensancharse poco a poco, a modo de río, y da principio por este cabo a la
Albufera: de forma que sirve de puerto para embarcarse y entrar en ella». La
redacció ens pot portar a pensar que ben segurament es tracta de la séquia de
Rambleta o de la Font de la Mina, el naixement d’aigua dolça, ja que també
anomena el barranc que, per tant, no pot ser-ho, i sobretot pel reduït trajecte a
que al·ludeix. D’altra banda, val la pena recordar que a finals del segle XVI
es contrueix un camí per anar a l’Albufera el qual «se prengués y es començàs en
lo principi de l’entrada del Camí Real de València en lo dit Loch, a mà
esquerra», un itinerari que sembla conduir més al port actual que no a un
d’anterior, ja que sorgeix de la part nord del poble (del que aleshores era el
poble). El fet de construir aquest camí dóna idea d’una necessitat nova, és a
dir la creació d’un port nou, la qual creació es realitza front a un altre
port, ja innecessari o de poca utilitat pel seu allunyament del llac a causa de
la terra guanyada lluent per a conrreu. La localització d’una vil·la romana,
precissament en la partida de l’Alter, possiblement vinculada amb l’activitat
pesquera i unida per la séquia amb l’altra vil·la romana situada aigües amunt
a la partida del Secanet, en l’antic Hort de Pepica, fa pensar que l’existència
d’aquest port antic de Catarroja és una possiblitat, com a mínim, a tenir en
compte. Podem recórrer a un document de desllindament general de l’Albufera, ja
al segle XVIII per tornar a trobar un «Puerto Nuevo de Catarroja» i, més avall,
un camí del «Puerto Viejo de Catarroja», això que prova sence massa mena de
dubtes l’existència dels dos ports. I encara, si continuem llegint el mateix
document, verifiquem que aquest camí discorre «junto a la acequia que divide
los términos de Albal y Catarroja.
Fins al segle XVI, doncs,
el port estava situat, sense dubte, al final de la séquia de la
Rambleta, la qual situació queda provada, amb independència de les restes que
s’hi han localitzat. Si més no, el port de Catarroja de la primera part de l’època
moderna i ben possiblement de l’època medieval i d’abans estava emplaçat al
final de la séquia de la Rambleta, a la partida de l’Alter.
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta del llibre Administradors
i administrats. Introducció a l'economia i a la societat de la Catarroja del
sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les
Publicacions de la Biblioteca i l'Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep
Servès, de documentació i recerca, l'any 1987].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada