La ‘jacquerie’ de 1801 i la Guerra contra el Francès

La Guerra del Francès, com és ben sabut, fou un important conflicte bèl·lic que cal emmarcar en les anomenades guerres napoleòniques que van afectar tot el continent Europeu durant el període en que Napoleó Bonaparte va governar el Primer Imperi Francès i que, en el fons, no van ser més que una conseqüència dels conflictes que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que es van perllongar durant tot el Primer Imperi. Entre l’arribada al poder de Napoleó a França, el 1799, i el 1802, van haver una sèrie de guerres conegudes com Guerres de la Revolució Francesa. Immediatament, el 1803, França entrà en guerra amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Les Guerres Napoleòniques van finalitzar el 20 de novembre de 1815, amb la derrota dels exèrcits de Napoleó en la batalla de Waterloo i la signatura del segon Tractat de París el 1815.

La Guerra del Francès es va iniciar el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. La invasió de la Península Ibèrica per part de les tropes napoleòniques s’inicià el 1808 amb l’entrada dels francesos i va concloure el 1814 amb el retorn de Ferran VII («el Deseado») al poder, el qual havia abdicat a Baiona. El conflicte va tenir lloc en plena crisi de l’Antic Règim, en un moment de revoltes i canvis socials.

La «jacquerie» de 1801

El 1801 va tenir lloc l’atac contra els comerciants francesos de la ciutat de València en el qual van intervenir molts llauradors de l’horta. L’aldarull (la «jacquerie») fou deguda, en un primer moment, a l’escassetat de queviures que va provocar la pujada dels preus. Pels carrers de la ciutat començaren a circular grups de llauradors amb capa que terroritzaven els veïns. València va tancar les portes per evitar el conflicte i els llauradors de Quart van respondre amenaçant la capital de tallar l’aigua de la séquia de Rovella. El conflicte s’estengué fora de València amb motiu del pagament dels drets senyorials a principi de la tardor del primer any del segle XIX. Fou així que els primers avalots de la «jacquerie» de 1801 s’iniciaren precissament a Catarroja i també a Alberic. Concretament, el 17 de setembre d’aquell any s’inicià a Catarroja un motí que amb molta facilitat s’escampà arreu del País Valencià. A la nostra comarca s’hi adheriran immediatament Silla, Beniparrell i Alcàsser el 20 de setembre i el 20 d’octubre tornà a avalotar-se Catarroja.

En el transcurs de la revolta camperola actuaren com a cap de colla dels amotinats Gregori Martínez (el famós «Pep de l’Horta») d’Alfafar, Pasqual Torà de Massanassa i un altre personatge desconegut anomenat «el Desertor» d’Alfafar. El més destacat de tots fou Pep de l’Horta, el qual trascendí l’àmbit de l’Horta Sud i el de la seua pròpia individualitat: d’una banda perquè jugarà un paper destacat a la resta de comarques avalotades, on convocarà al crit del cargol llauradors, alcaldes i arrendadors de censals per tal que es negassen a pagar els drets senyorials, i d’una altra perquè en molts casos es tractà d’un personatge imaginari que servia els pobles per allargar la revolta: «‘Pep de l'Horta’ era una figura imaginària encarnada ací i allà, per qui va tenir la gosadia de vestir-se de llaurador, cobrir-se amb barret i manta, i cridar en qualsevol enrenou nocturn que pagaria amb la vida qui partís amb el senyor. 'Fer el Pep', com van dir molts interrogats, és a dir representar la figura d'un heroi popular, és el que van fer els caps del motí (...). A nom seu es van cometre els aldarulls, es van prohibir les particions i es van cometre els atemptats com si es tractés d'un ésser real. »

La revolta afectà els pobles d’ambdues vores del Camí Reial de Xàtiva i les valls del Xíquer i del Magre, i val a dir que tot i el seu caràcter «primitiu» quant algunes formes que es van fer servir, la revolta estigué promoguda i finançada pels llauradors benestants i no la podem reduir a un motí de subsistències, tot i que els preus elevats de 1801 i els aldarulls a la capital hi van influir i, també, van ser aprofitats. Es tracta, ben segurament, d’una de les revoltes més importants, si no la més important a tot l’Estat ababs del 1808, abans de la Guerra del Francès. Com diu l’historiador Manuel Ardit: «Si hagués estat un moviment planejat i centralitzat des de València, els esdeveniments d'agost i setembre de 1801 constituirien sense cap dubteu la conjura revolucionària més important de la història espanyola anterior a 1808.»

La Guerra del Francès

Fou així que si bé pàcticament la majoria dels actes importants de l’aixecament contra el francès, contra els exèrcits napoleònics, esdevingueren a la ciutat de València, els llauradors de l’Horta tingueren un paper decissiu en la majoria de vegades en què es van produir fets violents o avalots.

L’origen de la revolta contra els francesos no difereix massa de l’anterior, si bé s’hi pot constatar una diferència qualitativa important: la direcció política del poble avalotat protagonitzada pels germans Bertran de Lis, els quals van portar el pes organitzatiu i la van coduir cap a objectius sociopolítics netament burgesos i antisenyorials.

Pel que fa a Catarroja sabem que el 5 de desembre les tropes franceses van trevessar el riu Túria comandades pel general Harispe. Avançaren ràpidament fins a Mislata, creuaren Torrent i arribaren al nostre poble on el general francès va establir el seu quarter general. Immediatament les forces d’un altre general gal, Habert, que operaven per Natzaret i els poblats marítims establiren contacte amb les tropes d’Harispe assentades a Catarroja. Així, els dos cosos d’exèrcit van avançar cap a la capital per estretar l’assatjament i bloquejar-la.

Acabada la guerra, i com a conseqüència del conflicte, quedaren un bon nombre de roders a tota la nostra comarca i arreu del país. Concretament sembla que l’Horta, malgrat la seua proximitat a la capital i el fet d’estar situada en una planura sense grans accidents geogràfics, exceptuant, en tot cas, les estibacions de la Serra Perenxissa, fou una zona amb una elevada densitat guerrillera, registrant-se execucions a Silla i Paiporta, pobles d’on serà una de les partides més famoses, la de Gregori Martínez d’Alfafar, abans conegut per Pep de l’Horta.

Amb la crema de la contribució a València el 16 de maig de 1814 es posà pint i final a l’assaig revolucionari que acabà amb el colp d’estat de Ferran VII el maig de 1814.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Els Fonaments de l’Horta Albufera contemporània, de Vicent Olmos, pubicat per l’Ajuntament de Catarroja el 1983].