Dones i catarrogines a l’època barroca

Al segle XVII, com abans i com dissortadament després al llarg de la història, les dones tenen una reduïda freqüència d’aparició als documents públics. Quan hi figuren, ho solen fer amb uns trets que les singularitzen i en la major part del casos, a la documentació accessible, quan apareix el nom complet d’una dona, si està casada, sol anar acompanyat de la formula «i de», i tot seguit el cognom del marit. D’exemples no en manquen al nostre poble: Joana Sales i de Torres, Anna Magraner i d’Ansuny, Mariana Ferrer i de Comes, Joana Ferrer i de Raga, Úrsola Ferrer i de Peris, Anna Ferrer i de Costa, etc. Totes aquestes dones, les trobem a la documentació notarial de l’època. Al Llibre de Comptes del Consell Municipal, entre els anys 1652 i 1658, només apareix amb el seu nom complet una pobra, Maria Parexa, a qui el municipi dóna sis sous de caritat i, a l’altra banda del ventall social, Vicenta Miranda i Despuig, que posseïa suficient capital per deixar diners en préstec al poble. Només en un cas apareix citada només amb el seu nom Francesca Funes, però ràpidament s’afanyen a explicar que es tracta de la germana de Vicent Funes i viuda de Melcior Edo. És evident, que pares, germans i marits exercien com a persones «responsavles» d’unes donar que, tret de casos concrets, eren tractades com a persones «menors d’edat» en molts aspectes.

Això no vol dir, evidentment, que no aparegueren dones a la documentació municipal, però també val la pena remarcar que, simptomàticament, les que hi ha documentades són, essencialment, les viudes, les quals, majoritàriament són consignades amb el nom del marit difunt: viuda d’Andreu Sebastià, viuda d’Antoni Sacasa, Jacinta Puig, viuda de Ramon, viuda de Nicolau Raga, viuda d’Agustí Giner, viuda de Bertomeu Fortea, viuda de Marcel·lí Bernat, viuda de Tomàs Alfonso, etc. Només en un cas al llarg dels sis anys que recull el llibre comptable de Catarroja, se cita el nom d’una dona, Joana Raga, però immediatament, en la mateixa partida, l’escrivà sembla que ha tingut un oblit i afegeix «muller que fon de l’obrer Joan Alfonço», no fos cas.

En moltes ocasions els noms de les viudes es resol amb només el cognom del marit, el qual posen davant de l’article personal «na» i afegeixen el  cognom: així, la viuda Na Simeona és la viuda de Simeon, Na Sebastiana, ho és d’Andreu Sebastià, etc. En unes altres, basta l’article personal davant del cognom, com en els casos de la viuda Na Servès, que és la viuda d’Ambròs Servès, viuda Na Sacasa (d’Antoni Sacasa), viuda Na Raga (de Pere Raga), viuda Salanova (de Tomàs Salanova), i, finalment, en alguns casos es feminitza el cognom del marit, vom Na Sebastiana (d’Andreu Sebastià), Na Bernarda (de Marcel·lí Bernat), o viuda Na Alfonsa (de Tomàs Alfonso). Trobem, doncs, dones consignades amb els seus noms amb capacitat jutídica per a la contractació o la realització de qualsevol mena d’operacions econòmiques, encara que habitualment (menys en el cas de les viudes, evidentment) acompanya l’home en l’afer.

I la majoria de vegades, conformen un conjunt condemnades a arrossegar durant tota la seua vida de casada (i de viuda) el nom del seu marit, fins al punt d’arribar a perdre’n el propi. I és que dins del matrimoni, i malgrat la seua posició d’inferioritat amb l’home, la dona tenia encara més possibilitats (fins i tot legals) que fora d’aquest. Ho podem comprovar, per exemple, gràcies a l’escriptura de requesta que Anna Tomàs, casada amb Pere Magraner, interposa contra aquest i com a conseqüència de la qual el Justícia de Catarroja condemna el marit a pagar a la dona quatre-centres lliures pel dot d’aquesta i dues-centes lliures més per la quantitat que Anna Tomàs aportà al matrimoni d’acord amb allò que constava en les cartes nupcials. Un any abans d’aquesta disputa matrimonial apareixen els dos cònjugues en una operació de venda de tres cafissades de terra moreral.

Altrament, les dones que apareixen ressenyades al cens de 1646 són totes viudes: viuda Na Servès, viuda de Nicolau Raga, viuda Na Raga, viuda Na Bernarda, viuda Alfonsa, viuda Na Verdeguera, viuda d’Escrivà (Caterina Rius), viuda Na Pujalt (d’Andreu Pujalt), viuda d’Antoni Pla, viuda Na Ochovina, viuda Na Martina, viuda Na Font, viuda Na Ferrera, viuda Esplugues, viuda Na Chirivella, viuda de Nicolau Costa (Anna Ferrer), viuda Na Comes, viuda Na Carlana, viuda Na Beltrana, viuda N’Ansunya i viuda N’Alaponta, xira que representa l’elevat percentatge (12,42%) de viudes «caps de casa» sobre els 168 oficialment registrats.

La major part d’ocasions en què les dones apareixen a la comptabilitat municipal ho fan com a conseqüència d’ocupar els seus marits algun ofici o establiment al poble. Després de morts aquests, elles continuen en el càrrec fins a finalitzar l’anyada. Aquest és el cas de l’herbassera, la viuda Na Servès, que paga les dues darreres terces de l’herbasseria, de la qual prèviament s’havia fet càrrec el seu marit, Ambròs Servès, ara ja difunt. Aquest és el mateix cas que el de la nevatera, la viuda d’Agustí Giner, la qual continua en l’establiment, on fins i tot s’explicita el fet que pagà «per tot lo que devia son marit», que s’havia encarregat de la nevateria fins a la seua mort. I així mateix s’esdevé amb els càrrecs d’oficis, com el de clavari. Pel que fa a la Claveria de Sant Roc, per exemple, la viuda de Bertomeu Fortea ha de tornar «al poble de com son marit fon clavari de Sen Rohc», tot i no ser ella, ben probalbment, la que es faria càrrec de l’ofici. Si es tracta d’un cas contrari i el poble resulta tornador al marit difunt, és la dona, òbviament, la que percep la diferència, com en el cas de Joana Raga «muller que fon de l’obrer Joan Alfonço (...) que li fon tornador lo poble».

Quan una dona, en enviudar, assumia la condició de «cap de casa» estava lògicament obligada a fer front a les despeses i taxes que el Consell imposava i en això, és clar, no compten les segregacions. És així que la viuda de Tomàs Alfonso ha de pagar la ceda del sequiatge, o la viuda d’Andreu Sebastià ha de pagar la del guardianatge... Això, evidentment, amb les excepcions pròpies de la incapacitat, com en el cas de la viuda de Marcel·lí Bernat, la qual és declarada pel Consell exempta del pagament de les cedes que feren del rei perquè el poble tenia una consideració amb les viudes,  a les quals podia atorgar algun préstec especialment si es tracta d’una família «influent», com és el cas del que rep la viuda Na Raga, encara que després, lògicament, l’haurà de tornar.

Hi ha casos viudes que assumeixen l’ocupació d’algun establiment del poble de forma directa. És a dir, no com a successores fortuïtes d’un marit que acaba de morir. Aquesta situació la podem documentar, per exemple, gràcies a les cinquanta lliures que deixava el Consell a aquells que es feien càrrec de la flequeria, com ara una tal Merenciana que rep a la documentació la denominació de «flaquera del Lloch». I així mateix, la viuda d’Antoni Sacasa, la qual cobra les cinquanta lliures inicials, i posteriorment continua pagant l’arrendament de la flequeria. Finalment, només hi ha en aquest període el cas d’una viuda, Na Salanova, a qui descobrim que cobra un bagatge, ja que la resta dels concedits pel Consell sempre és a homes. Un fet sense precedents i que, si més no per aquest motiu, val la pena remarcar.

A més de les funcions que hem vinst fins ara, algunes dones eren buscades per a la realització d’alguns serveis molt concrets, tot i que de forma molt escadussera. Així, el Consell contracta la dona del Ministre per tal que vaja a servir l’ermità durant vuit dies. I també és el cas d’una dona encarregada pels jurats de preparar el dinar als comtes durant els dos dies que van ananar a Catarroja com a conseqüència d’una sentència favorable al Comte del Real.

Catarroja no s’acaba mai

[Nota: Informació extreta del llibre Administradors i administrats. Introducció a l’economia i a la societat de Catarroja del sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les Publicacions de la Biblioteca i l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep Servès, de documentació i recerca, l’any 1987].