Algunes notícies esparses sobre la Catarroja
medieval i moderna ens permeten recollir algunes dades, si no sobre la trama
urbana del poble, que es pot anar il·lustrant millor amb el pas dels segles,
com no podia ser d’una altra manera, almenys sobre els edificis més importants
del lloc.
A la fi del segle XV la construcció urbana
més important del poble era, sense cap dubte, la casa dels senyors, el palau
dels Sanoguera. El casalot, on no residien habitualment els propietaris ja que
ho feien a València, constava d’un edifici principal i d’un pati al voltant del
qual se situaven altres depèndencies, com ara dos magatzems (la «cambra baixa
de les vitualles» i «una altra casa del pati del dit alberg, al costat del
celler», a més de les cavallerisses. M’arriscaré a dir que la casa dels senyors
de Catarroja estava situada a la part dreta de la plaça Major o plaça Nova
(actualment plaça Vella), segons que entraves venint des del carrer Major. Una
plaça que era el centre de la vida social i econòmica del poble i on, a més de
la casa dels Sanoguera, hi havia el mercat (lloc on es va mantenir fins la
construcció de l’actual, ja al segle XX, que concretament fou inaugurat el
1927) i l’església antiga (anterior també a l'actual
edifici del segle XVII), així com el cementeri situat al costat de l’església.
A l’inventari «pot mortem» de Joan Vallés, redactat el 1507, hi ha
registrada una casa que «afronta ab casa d’en Pere Lópiz, àlias Raga, menor de dies, e ab lo castell del dit
senyor e ab la plaça Nova». Una descripció de la casa senyorial com a castell segurament
una mica exagerada, tot i que en la venda que Berenguer Dalmau féu de la senyoria a Joan Escrivà l’any 1417, s’esmentés el «castro et loco de
Catarroia», una denominació que, evidentment, feia referència al seu caràcter
de fortalesa, amb infranquejables (?) murs proveïts de merlets i amb la torre
de l’homenatge que en els pobles de senyoria de l’Horta de València solia ser
l’antiga torre de l’època musulmana que després de la conquesta s’havia fer
servir com a magatzem i, eventualment, com a torre defensiva. Així, més que no
un castell, els Escrivà, tenien a Catarroja una casa senyorial fortificada que
servia com a centre d’explotació del domini i per guardar les rendes en
espècie.
D’altres cases distingides de la població de
les quals tenim notícia eren, per exemple, les que posseïen el germà del
senyor, el noble Pere Sanoguera,
titular de la senyoria d’Alcàsser, i la del donzell de València Nicolau Pujades, que era descendent de Mateu Pujades, l’antic senyor del lloc
entre 1440 i 1447. Aquestes construccions, juntament amb la casa de la senyoria
i l’església, amb el seu campanar, i segurament construïda damunt de la
primitiva mesquita, destacarien sobre l’horitzó de les cases dels catarrogins,
menudes i a ben segur d’una sola planta.
El llogarret comptava amb una sèrie
d’edificis destinats a activitats econòmiques que restaven en mans del senyor,
com ara l’almàssera, la carnisseria i el forn. El molí també era un mnonopoli
de la senyoria i estava situat enmig del terme, prop de l’actual mercat, per
tal d’aprofitar la força hidràulica que li proporcionava la séquia del Molí, un
braç de la de Favara. La ferreria, que quedava fora del control del senyor,
s’hi localitzava a l’eixida del lloc en l’encreuament que formaven els camins
de Santa Anna, el camí Reial de València a Xàtiva i el d’Albal. Al costat
mateix, es trobava la mallada, que era el lloc on es recollia el bestiar de
pastura. Tots els dies un pastor conduïa aquests ramats a pasturar pel camí de
la Dula.
El poble no era una uniformitat d’edificis.
Hi havia corrals, algunes cases amb restes d’edificacions d’antigues
enderrocades, com ara el pati que es va establir Jaume Llopis, àlias Raga, el qual teinia «duabus parietibus in
eodem quod antiquitus erat hospicium quaddam quod extitit dirrutum», és a dir
que dues de les parets del corral havien pertangut a un antic hospici ara en
runes.
El llogarret sembla que estava voltat per un
vall que contituïa una defensa contra les possibles agressions provinents de
l’exterior. L’existència del vall es pot documentar quan el 1508, Isabel Daroqui, veïna del poble,
pledejava per tal que li fos restituït el dot, i entre els béns que volia
recuperar figuraven unes cases que afrontaven amb l’almàssera del senyor i «ab
lo vall». També hi havia portals per tancar el perímetre urbà, com ara el
portal del Mestre, o també el «portal major del dit loch», que afrontava amb
l’hort i el Camí Reial. Dels portals endins, hi havia la placeta d’en Cortès,
la plaça de l’Església, la plaça Nova, la de les Eres, el carrer Major... I era
en les places on tenien lloc una sèrie de manifestacions importants de la vida
quotidiana de la col·lectivitat camperola com era el mercat, la contractació de
jornalers o la realització d’assemblees veïnals.
Ja al segle XVII, es poden documentar alguns
carrers més del poble que, evidentment havia crescut. A més del Camí Reial,
trobem el del Forn, del qual només sabem que es trobava al costat del carrer
públic del Pare Mestre, el carrer del Fossar que discorria al costat de
l’església de Sant Miquel, des de l’actual plaça Vella fins, segurament, el
carrer de l’Església, el carrer Llarg, coincident amb el que encara actualment
rep popularment aquesta denominació, el carrer Major que, com l’anterior
conserva popularment el seu nom, el carrer de Na Matoses, al costat de
l’atzucac que va a la placeta de Joan
Fortea, el carrer Nou, denominació oficial a hores d’ara, tancaria el poble
pel nord, car les seues cases de la part sud tenien terra a les espatlles
encara a la fi del segle XVII, i on trobem un celler. El carrer del Portal Nou,
situat al costat del racó de Bernat Riera
i de terra plantada de moreres, així com el carrer del Portal Vell. Tots dos
confirmarien una hipotètica existència d’alguna mena de construcció defensiva,
una zona millor o pitjor emmurallada que res no prova que encara existissen —si
és que havien existit— al segle XVII. També trobem el carreró, referenciat a la
documentació com a pont del carreró. Per últim caldria citar encara el carrer
del Casalet i «Fossar de la yglésia parroquial de l’Arcàngel Sent Miquel, que
es trobava siturar al carrer del mateix nom, com ja havíem indicat.
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta dels llibres Casa, família I comunitat veïnal a l’Horta
de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), de
Salvador Vercher i Lletí, publicat a la col·lecció Josep Servès, de
documentació i recerca pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Catarroja
el 1992, i Administradors i administrats. Introducció a l’economia i a la societat de
Catarroja del sis-cents (1652-1658), de Vicent Olmos i Antoni López, editat per les
Publicacions de la Biblioteca i l’Arxiu de Catarroja, a la col·lecció Josep
Servès, de documentació i recerca, l’any 1987].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada