 |
| Plànol J. B. Romero (1761) |
Un dels processos econòmics
de major abast de tot el segle XIX i dels primers anys del XX als termes
riberencs de l’Albufera fou, sense dubte, la usurpació generalitzada de terres
al llac en benefici del conreu marjalenc de l’arròs.
Encara que el gros del
volum d’aterraments efectuats a la frontera del llac es va dur a terme
bàsicament al llarg del segle XIX, no hem de desdenyar la forta modificació que
es va operar en aquest indret ja des del segle XVII, a finals del qual, i molt
premonitòriament, Carles II dictà una provisió ordenant «que ninguna persona se
atreva a labrar o hacer labrar tierras de la Dehesa, inslas límites de dicha
Albufera, bajo la pena de perder las bestias y los artefactos y lo que hubiese
sembrado, y 50 libras, y en caso de no poderlas pagar, 6 meses de cárcel». I
les ocupacions s’incrementaren al segle XVIII, durant el darrer terç del qual
abunden els establiments, tal com es pot comprovar a la documentació procedent
de la secció Batllia-Albufera de l’Arxiu del Regne de València on, sense ànim
d’exahustivitat, i només a tall d’exemple, queda manifesta la freqüència i
intenistat dels nous establiments en les fronteres del llac.
Així, trobem que
el 1777 estableixen terres: Josep Olmos
de Blas (1 cafissada a la partida de la Séquia del Fus en la frontera de
Massanassa), Ignasi Serra (50
cafissades en la partida del Bony de Catarroja), Lluís Gisbert (8 fanecades en la partida del Fus de Massanassa), Francesc Olmos (4 cafissades en la partida
del Fus de Massanssa), i Josep Maquinar
Mollinedo (50 cafissades en la partida del Port de Catarroja); el 1780 ho
fan Vicent Sebastià (6 cafissades en
la partida de la Séquia Nova de Catarroja), Antoni Serra (una porció indeterminada en la partida de la Séquia
del Fus de Massanassa i 60 cafissades en la frontera d’Albal), Ignasi Serra (un tros, també
indeterminat, a la partida de la Séquina Nova de Catarroja i una «porció» a la
partida del Bony, també de Catarroja); el 1785, Vicent Cassany
(3,5 fanecades a la partida del Canal de Catarroja); el 1790 Vicent Serrador (2 cafissades a la
partida de Mill de Silla), Andreu
Alapont (6 fanecades, també a la partida de Mill de Silla), Josep Sastre (1 cafissada a la frontera
de Silla), i Josep Olmos (una
quantitat de terra indeterminada a la partida del Corral de Massanassa); el
1791 ho fan Antoni Gimeno, Batiste Carbonell i Vicent Saragossà (3 cafissades a la
partida de Villal de Silla), Miquel
Ballester (4 fanecades a la frontera d’Alfafar), Joan Badia (4 fanecades a la frontera de Catarroja); el 1792 trobem
Antoni Planells (sense determinar, a
la frontera de Silla), Francesc Serrador
(3 cafissades a la frontera de Silla); el 1896 Antoni Puchades i Vicent
Miralles (12 jornals a la partida d’Exarcs d’Alfafar), i Josep Ferrer (2 cafissades a la partida
de l’Alter de Silla); finalment, el 1797 ho faran Joaquim Puchades, Batiste
Alfonso i Joaquim Ballester (estensió
sense determinar a la frontera d’Alfafar), i Lluís Gavarrot (també sense determinar l’extensió, a la partida del
Saladar de Silla). Es veu clarament que durant aquests vint anys (1777-1797) es
tiren endavant una gran quantitat d’aterraments i es modifica notablement el
paisatge.
A tall d’exemple, també,
podem remarcar el potencial d’atterrament d’algunes famílies, com ara els Serra
de València, un dels quals, Ignasi, cabriter, era arrendador del delme del Pa i
del Vi d’Albal, l’any 1781, per l’import de 1.100 lliures, mentre que Antoni
Serra és arrendador dels fruits de les fronteres de l’Albufera a Massanassa, de
l’any 1786 al 1789, arrendament que aconseguí pagant 1.470 lliures i 10 sous
(1786), 1.750 lliures (1787), 1.650 lliures (1788) i 1.500 lliures (1789),
respectivament, amb una disminució els darrers anys del preu de l’arrendament
degut a les males collites, tal com es pot constatar a la documentació de
l’època: «los arrozes en el presente tienen muchas quiebras». Igualment hem de
fer constar els Ballester o els Puchades d’Alfafar, o els Serrador de Silla.
Així, els inicis dels
aterraments, considerats en termes de magnituds importants, els hem de situar,
com hem vist, al segle XVIII, i afecten tota la ribera de l’Albufera. Altrament,
durant els anys d’aquest últim terç de segle es publiquen un seguit de
«Memorials per a la venda de terres als límits de l’Albufera» (1777, 1780,
1781, 1783, 1785, 1790, 1791, 1792, 1796, 1797 i 1799) on es revela novament
l’abundància de canvis, així com l’alteració dels límits del llac. La
conseqüència d’aquest vertiginós procés d’aterraments serà, lògicament, un fort
descontrol en els limits dels camps de nova creació.
Val a dir que el
qualificatiu de «vertiginós» no és gaure exagerat si tenim en compte la presa
que hom tenia en convertir les terres marjalenques incultes en terres
conreades, amb perill de pèrdua del camp si no és reduït en el termini de sis
anys. Les condicions per a instal·lar-se a la frontera, després de
sol·licitar-ho el propietari (o el futur propietari) eren les següents: només
es trasllada el domini útil, reservant-se el senyor i els seus successors el
domini major directe; obligació de l’arrendatari de reconéixer-li al senyor el
dret de lluïsme i fadiga; obligació de reduir la terra a conreu en sis anys;
obligació de donar pas als circumveïns; denegació de vendre terres sense
llicència, quan és el lluïsme 1/10 del preu de venda; obligació de no desaiguar
les terres de l’aigua de l’Albufera, encara que s’inunden, ni ho puguen impedir,
i obligació de pagar 1/8 de grans i fruits, sota pena de comís en cas de
transgressió d’alguna d’aquestes obligacions.
Tampoc no podem oblidar que
les modificacions introduïdes no són la incorporació de grans quantitats de
terra sobre els aiguamolls i les aigües albuferenques només, sinó que hom ha de
crear «ex novo» tota l’estructura que haurà de permetre el conreu dels nous
camps, com ara les sénies (que posteriorment seran motors de vapor) i les
conduccions d’aigües (séquies, sequiols, escorredors, etc.), imprescindibles i
costosos.
Serà, però, al segle XIX
quan el procés adquirirà unes dimensions impressionants, de forma que ingents
quantitats de terra albuferenca s’esdevé marjal, passant de «4.094 hanegadas
(341 hectáreas de arrozal) a fines del XVI, a 16.940 hanegades (1.411 hectáreas
de arrozal) en el siglo XIX y a 29.892 (2.491 hectáreas) en el XX (sin incluir
Sedaví)», a pesar de les polémiques, de vegades virulentes i tot, sobre la seua
conveniència o perjudici. Amb gran esforç econòmic i humà, doncs, els nostres
llauradors van teixint tot els sistema econòmic de l’arròs que funciona amb
crisis i relatives properitats fins l’actualitat.
El procediment per a
l’adquisició de terrenys i la seua conversió en propietat privada no serà, com
he mvist, gens complicat, bastant en aterrar el terreny i cursar posteriorment
una senzilla sol·licitud que no comtemplava gaires exigències. L’abundància de
demandes ve acreditada per la copiosa documentació sobre adjudicació de
parcel·les, per les legitimacions que s’han de presentar després de
l’adjudicació, o per les constants medicions que s’hi practiquen dels límits
del llac, que persistiran fins al segle XX.
Catarroja no s’acaba mai
[Nota: Informació extreta
del llibre Els fonaments de
l’Horta-Albufera contemporània, de Vicent Olmos, editat el 1983 per l’Ajuntament
de Catarroja].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada