Catarroja a les portes de la Segona República

A l’inici del segle XX, el terme de Catarroja, pla i fèrtil, comprenia 12.000 fanecades. 7.000 eren de regadiu, de les quals 3.000 de marjal, i la resta de secà. El terreny regat ho era mercè a l’aigua que oferia la séquia de Favara els dimecres, dijous i divendres, presentant-se problemàtics els estius perquè el del seu terme era el que ocupava el darrer torn de reg. Els llauradors utilitzaven també sènies d’estil àrab i, per als camps d’arròs, a més de les sobres de Favara, si n’hi havia, les fonts del Bony, de l’Empedriu i de les Moreres, les quals sovint també veien escassejar el seu cabal. Al regadiu es cultivava blat, fesols, taronges, cereals i hortalisses, i arròs a la marjal. Al secà, fonamentalment garroferes, pocs ametllers i algunes oliveres.

La població es trobava dividida en tres barris: les Barraques (el més antic, i en el qual els seus pobladors es dedicaven pràcticament tots a la pesca en l’Albufera), el centre (on solien viure llauradors i obrers agrícoles, jornalers) i el Raval (el barri més modern, on els seus habitants es dedicaven a la draperia i a la indústria granerera). En ser un dels pobles fronterers de l’Albufera amb una important comunitat de pescadors, els qui es dedicaven a la pesca pagaven l’import del Quint a més de regir-se per un jurat elegible entre ells.

El poble disposava d’estació de ferrocarril, tramvia elèctric a València, telèfon, telègraf i correus. Estava ben comunicat per carretera amb el Camí Reial que el travessava de nord a sud i l’unia amb la capital, i amb un camí veïnal molt transitat fins a Torrent. El pressupost de l’ajuntament era, en aquella època, de gairebé 50.000 pessetes anuals.

Hi havia quatre col·legis privats i quatre públics, dels quals un era de pàrvuls, un de xiqueta i dos de xiquetes, «instalados en dos grandiosos edificions, modelo en su género, que costaron más de seis mil duros», segons Sathou Carreres. El «puesto» de la guàrdia civil era de categoria de sargent amb quatre guàrdies.

Al poble hi havia hostatge, cinc cafès, vuit societats, un bon teatre i dos trinquets. Disposava de notari, escorxador municipal i fàbriques de sabó, jute, sacs, gorres, carros i teules. L’enllumenat públic era per electricitat i l’aigua potable, canalitzada a les fonts públiques i als domicilis particulars, procedia d’un naixement considerat inxahurible.

Els principals carrers i places del poble estaven empedrats, destacant-ne les de la Constitució, Mercat i Llibertat. Disposava d’un preciós jardí públic així com del passeig de la Font de l’Or. Pel que fa a la vida cultural, destacava el fet que Catarroja hagués arribat a mantenir quatre bandes de música alhora, i que disposés d’un teatre que «construído por acciones, es lindo, cómodo, con buenas tramoyas y decorado en su escenario».

Pel que fa a l’index d’analfabetització, tenim dades del anys 1910, 1920 i 1930. El 1920, Catarroja tenia 7.977 habitants (3.988 homes i 3.989 dones). Els homes analfabets sumaven 3.019 individus i les dones n’eren 3.370. Hi havia, doncs 6.389 analfabets que suposaven un 80,09% de la població (75,70% d’homes i 84,48% de dones). El 1920, la població havia pujat a 8.308 habitants (4.126 homes i 4.182 dones), dels quals 2.275 homes (55,13%) eren analfabets, mentre que les dones n’eren 2.929 (70,03%), en total hi havia, doncs, un 62,98% d’alfabetisme. Finalment, deu anys després, el 1930, el habitants de Catarroja n’eren 9.056 (4.470 homes i 4.586 dones), amb 1.548 (34,63%) homes analfabets i 2.000 (43,61%) dones analfabetes. En total, un 39,17% de la població catarrogina encara era analfabeta poc abans de la proclamació de la República.

Catarroja no s’acaba mai