Catarroja, crisis i Revolució Cantonal

Una fita en la dinàmica políticosocial del segle XIX la va constituir la Revolució Cantonal. Consignaré només els fets més pròxims geogràficament al nostre poble. El Cantó Valencià fou proclamat el dia 18 de juliol del 1873, tot i que ja feia mesos que hi havia un cert moviment entre els republicans federals. Fou, però a partir del 18 de juliol que els esdeveniments es van precipitar. La milícia, entre la qual es van imposar els elements «intransigents» va elegir aquella nit a la llotja de València la Junta Revolucionària. Van ser 180 pobles de la província els que s’hi van adherir immediatament. Concretament, de la comarca de l’Horta-Albufera es van incorporar Picassent, Massanassa, Albal, Silla, Catarroja, Sedaví i Benetússer, la qual cosa fou possible gràcies a les eleccions celebrades el 10 de maig on els federals van obtenir un èxit aclaparador. Resultaren electes «Chirivella, de Catarroja, pel districte de Torrent i Boxó pel de Sagunt.» Catarroja, jugà un paper rellevant en constituir-se com a porta meridional de la ciutat de València, i el dia 6 de juliol arribaren les tropes del general Martínez Campos, que hi van instalar el seu quarter general. De fet els revolucionaris ja intuïen amb anterioritat que seria al nostre poble on s’assentaria l’exèrcit. A Catarroja se celebraren reunions entre els dirigents de la revolució Pérez Guillem (l’Enguerí) i Vidal amb el general Martínez Campos, el qual també hi rebé una representació dels cònsols acreditats a València que li demanaren que els notifiqués el moment del bombardeig de la ciutat. Finalment, el general artífex de la Restauració borbònica publicà una proclama datada a Catarroja el 29 de juliol de 1873.

Els desequilibris polítics no són l’única causa creadora de conflictes socials. En el cas del segle XIX la política (les causes polítiques) sempre van anar precedides de problemes econòmics que les atien. I en el nostre cas, evidetment, van ser preponderants les derivades del sector primari les causants de la major part dels indicents socials que van tenir lloc. La crisi havia començat a mitjan del decenni de 1850, afectant en primer lloc la seda i el cànem. Posteriorment s’anirien afegint les circumstàncies adverses que van culminar a la fi dels anys setant i principis dels vuitanta. A tot això, s’ha de sumar el fet que els canvis en l’estructura de la propietat van produir un augment de la comercialització dels productes agrícoles a la vegada que van afectar el sistema tradicional de reg. Així, la massiva utilització del guano que es va intrduir molt d’hora en la nostra comarca, els canvis de conreu, la utilització de maquinària per elevar l’aigua, van agreujar la crònica manca d’aigua del Túria.

L’escàs interès obtingut pel capital invertit, el descens del valor de la terra, fortament relacionat amb les agitacions agràries, l’enfrontment amb unes normes consuetudinàries difícils de vulnerar, obligaren a curt i mig termini els propietaris a vendre les terres als mateixos arredataris. La revolta, que suposava un oposició directa entre la mentalitat burgesa dels nous senyors, que havien adquirit les terres amb la desamortització, i la dels colons, parapetats darrere les normes consuetudinàries de l’arrendament valencià, no tardà en manifestar-se, moltes vegades de forma virulenta. La crisi va atendre el seu punt més àlgid entre desembre de 1878 i gener de 1879 i no va tardar en produir-se la reacció burgesa. En aplicar-se la «llei dels segrestadors» es procedí a la detenció i l'empresonament de tots aquells llauradors que per una o altra raó (raons que, d’altra banda, si van existir no es van fer mai públiques) eren sospitosos d’haver participat en l’agitació.

El final, era de preveure i ja el sabem: el 12 de febrer, 78 llauradors de l’Horta eren conduïts des de la presó al port de València, on els embarcaren en una goleta que els transportà a Maó. És la «desmitificació» de l’Horta rica i del llaurador opulent. Un mite evidentment fals...Tot i que a lèpoca de Teodor Llorente hi va haver moviments socials de gran importància a l’Horta (la vaga de 1878-1882, els avalots de 1886-1887, la sequera i la fam de 1889, la vaga de 1901), la literatura floralesca, conreada per don Teodor i els seus prosèlits s’entestava en oferir una pintura amable i cofoia dels pobles que voltaven la capital. Una imatge que en la mentalitat popular encara no s’ha aconseguit desterrar del tot, malgrat que hi ha suficients estudis i documents que ho corroboren.

Catarroja no s’acaba mai