Sant Antoni: l'ermita que ens fou arrabassada impunement

A Catarroja tots coneixem l’església de Sant Antoni. Els més grans encara recordem l’antiga ermita que en una desafortunada operació urbanística encapçalada per l’aleshores rector de la parróquia, fou enderrocada i substituida per l’edifici lleig i impersonal que ocupa el seu lloc. I ho fou s'acord amb una operació urbanistica que, entre altres coses, substragué al municipi una bona quantita de terreny públic que passà a mans de l'Església. (Un tema al qual, degut al seu interès valdrà la pena dedicar-li un 'post' complet. L’ermita, construida potser el segle XV, vora l’actual Camí Reial de Xàtiva fou erigida sota l’advocació del doctor de l’Església sant Antoni de Pàdua. Al segle XVII, per la informació que ens proporciona el Llibre de Comptes del Consell de Catarroja (1652-1658) l’edifici es trobà amb la necessitat de fer algunes reparacions: les manxes de l’orguenet que acabava d’adquirir el poble s’estaven podrint «per culpa del mal conreu de una gotera, que les gastà»; també en aquell moment acabaven de construir, reconstruir o restaurar algunes parts perquè «y avia uns badalls en les parets y bòvedes noves». Calia un manteniment permanent tant d’aspectes interiors del temple com, dels externs. Per exemple, del pou, ara desconegut, que hi havia davant, al costat del camí, i que requeria fortes despeses del Consell per al seu manteniment. Durant l’exercici 1653-1654, el Jurat major de Catarroja, que en aquell moment era Antoni Sebastià, efectuà quatre pagaments diferents per a poals per al pou; l’any 1656 comprem un «poal y una corriola per a l’armita de Sent Antoni»; més avant en compren un altre i, logicament, acaben comprant un pany que el preserve del freqüent us que en farien els qui hi transitaven. Al meu entendre el pou, que més endavant fou substiuït per una font que molts encara recordem, hauria estat en un principi una mina que submistrava l’aigua al pou i possiblement a un aveurador per animals, la qual quedaria amagada durant la construcció del Camí Reial i que ja fora d’ús, en temps recent, es va utilitzar com a pas subterrani de peatons. Hi ha qui diu que fou un refugi durant la guerra, cosa que considere del tot improbable perquè és difícil de creure que un refugi es constrís al mig del camí, un indret gens arrecerat i en definitiva una via de comunicació que era l’eixida sud de València i, per tant, podria ser un objectiu militar...

Catarroja no s'acaba mai